Els contactes de vocals adjacents dins d’un mot o entre mots es poden resoldre en diftong o hiat. Hi ha vocals dèbils: poden esdevenir semivocals segons el context (i, u); i vocals fortes, que sempre formen un nucli sil·làbic (a, e, o).

El hiat

Un hiat és quan dues vocals en contacte formen part de síl·labes diferents. 

Trobem hiat dins d’un mot quan:

• Trobem dues vocals fortes.

• Generalment, quan trobem vocal dèbil i després una vocal forta (excepte en els diftongs creixents). 

• Dièresi i altres excepcions.

Pel que fa a contacte entre mots, es produeix un hiat quan la segona vocal és tònica o té l’accent del grup entonatiu: “codi ètic”. 

El diftong

Un diftong és la combinació d’una vocal amb una semivocal que formen part d’una mateixa síl·laba. Segons la posició de la semivocal, el diftong serà creixent o decreixent:

• Diftong decreixent: vocal forta més semivocal. 

• Diftong creixent: semivocal més vocal forta. Només forma diftong en els següents casos:

  • Començament de mot: iode, iogurt.

  • Posició intervocàlica: diuen.

  • Dígrafs qu / gu / qü / gü quan la “u” té sonoritat. 

• Triftong: combina un diftong creixent i un decreixent: “dèieu”.

Pel que fa al contacte entre mots, es produeix un diftong quan trobem vocals iguals, vocals diferents sense accent, o la primera té accent i la segona no. 

L’elisió

És l’eliminació de la pronúncia d’una de les vocals en contacte que pertanyen a mots successius. Es produeix quan:

• Els sons de contacte són idèntics: “home animat”

• Si tenim una vocal neutra i una altra vocal: una ombra.

Les grafies vocàliques

La neutralització de les síl·labes àtones en diversos parlars fa que sigui més difícil saber quina vocal cal escriure. Per això hem de tenir en compte les següents consideracions:

• Cal buscar un mot de la mateixa família en què aquesta vocal aparegui en posició tònica. Tot i això, hi ha moltes paraules on això no serà possible, i caldrà conèixer-les.

• Els verbs jeure, néixer i treure presenten “a” en posició àtona i e” en posició tònica. A més, també tenen variacions dialectals. 

• Alguns verbs de la 3a conjugació, com “collir” o “escopir”, presenten una “o” en posició àtona i una “u” en posició tònica.

• Les terminacions del femení singular i de les formes verbals conjugades són amb “-a”. 

• Les terminacions del masculí singular i els infinitius són amb “-e” i els plurals amb “-es”.

• Alguns mots en masculí i la 1a persona singular del present d’indicatiu acaben amb “-o”. 

Tot i que aquestes consideracions ens ajuden amb l’ortografia, cal tenir present que hi ha excepcions a tots aquests casos. 

Pel que fa a l’ortografia de les vocals tòniques, cal anar amb compte amb les interferències lingüístiques d’aquelles paraules que en castellà s’escriuen diferent.

Ortografia dels sons oclusius

En els sons oclusius, per tal de saber quina consonant cal escriure a final de mot, cal tenir en compte que:

• Darrere vocal àtona o consonant s’escriu la mateixa lletra que presenti el mot primitiu o els derivats.

• Darrere de vocal tònica escrivim sempre les grafies de les formes sordes: “p”, “t” i “c”. 

Els sons [p] i [b]

Aquests sons es representen respectivament amb les grafies p i b.

• Cal tenir en compte els prefixos: ab-, ob- i sub-. 

• Escrivim “p” davant de t, c, s i n. Escrivim “b” davant de d.

Les grafies b i v

A causa del betacisme -la majoria de parlars les pronuncien /b/, hi ha confusió en l’ús d’aquestes grafies.

• S’escriu “b”: davant de l i r, darrere de m, si alterna amb p, a final de síl·laba.

• S’escriu “v”: darrere de n i de d, si alterna amb u, imperfet d’indicatiu i les formes del verb anar. 

La grafia dels sons [t] i [d]: t i d

• En posició de coda interior de mot escrivim t.

• A final de mot, darrere vocal tònica escrivim t. Excepte per raons etimològiques de mots d’altres llengües: actitud. 

La grafia dels sons [k] i [g]: c, qu, q,, k, g i gu

So [k]

• Escrivim “c” davant les vocals a, o, u i consonant i el diftong ui.

• Escrivim “qu” davant les vocals e, i.

• Escrivim “q” davant els diftongs creixents: ua, üe, üi, uo.

• Escrivim “k” en certs manlleus no romànics: kamikaze.

So [g]

• Escrivim “g” davant les vocals a, o, u i consonant.

• Escrivim “gu” davant les vocals e, i.

En posició final de mot es neutralitza la sonoritat i haurem d’escriure la grafia segons el mot primitiu o els derivats de la paraula. 

Ortografia dels sons fricatius i africats

La grafia dels sons [v] i [f]: v i f

• El so [v] s’ensordeix a final de mot.

• S’escriu “f” a final de síl·laba.

• S’escriuen amb “v” les terminacions verbals. 

La grafia de la essa sonora [z]: s i z

• S’escriu “z” en posició inicial de mot o darrere de consonant.

• S’escriu “s” entre vocals i entre vocal i consonant.

La grafia de la essa sorda [s]: s, ss, c i ç

• S’escriu “s” a inici i final de mot, entre vocal i consonant (o consonant i vocal) i entre vocals en els mots prefixats.

• S’escriu “ss” entre vocals i en els prefixos sots- i trans- i en el plural qualssevol. 

• S’escriu “c” per motius etimològics davant e, i.

• S’escriu “ç” per motius etimològics davant a, o, u i a final de mot.

La grafia dels sons [ʒ] i [d͡ʒ]: g, j, tg, tj

• Escrivim “j”, “tj” davant a, o, u.

• Escrivim “g”, “tg” davant e, i.

La grafia dels sons [ʃ] i [t͡ʃ]: x, ix, tx, ig, g (final)

• Escrivim “x” a inici i interior de mot, darrere d’una u o a final de mot abans d’una i.

• Escrivim “ix” a final de mot.

• Escrivim “tx” entre vocals o a final de mot en manlleus.

• Escrivim “ig” o “g” (precedida d’una i radical) a final de mot. 

Ortografia dels sons laterals 

Les grafies dels sons laterals són [l] i [ʎ] són: “l”, “l·l” i “ll”. Cal tenir en compte que la [ʎ] es pronuncia [j] en els parlars ieistes. La [l] es pot geminar i s’escriu amb la grafia “l·l”. 

• Trobem “l·l” en mots que comencem amb els prefixos col-, il-, al-, sil-; en els radicals cultes que porten geminada: mil·li, gal·lo… Els derivats cultes de mots acabats amb ll o les terminacions -el·la, -il·la, -el·lo.

Ortografia dels sons nasals

Les grafies dels sons nasals [m] i [ɱ] és “m”; [n], [n̪] i [ŋ] és “n”; i [ɲ] és “ny”. Cal tenir en compte que a final de síl·laba i abans de consonant, es neutralitzen, ja que assimilen el punt d’articulació i es poden produir velaritzacions, dentalitzacions… 

• Escrivim “m”: davant de “p”, “b” i “m”, davant “f” i “n”.

• Escrivim “n”: davant de “v” i la resta de consonants.

Cal tenir en compte que hi ha multitud d’excepcions de tots aquests casos esmentats. 

Ortografia dels sons vibrants

El so ròtic bategant [ɾ] s’escriu “r” i el vibrant [r] s’escriu “r” o “rr”.

• Quan el so ròtic vibrant va precedit de prefix, generalment s’escriu “r”, però a vegades escrivim “rr”: prefixos a-, cor-, ir, hiper, inter, super-; radicals grecs i mot erradicar.

• Molts mots s’escriuen amb una “r” final que s’emmudeix a la major part del domini lingüístic, tot i que hi ha excepcions a l’emmudiment, com ara els monosíl·labs. 

Ortografia de la hac

La consonant “h” no té valor fonètic en català. No es pronuncia i es conserva per motius etimològics en moltes paraules, sobretot en posició inicial de mot. En alguns anglicismes i altres manlleus, aquesta “h” es pronuncia aspirada. 

Trobem la “h”:

• Mots catalans que provenen de mots llatins amb h.

• Mots adaptats d’altres llengües.

• Darrere del prefix (en alguns casos) ex-

• En mots d’origen grec, i prefixos radicals cultes: hemi-, hiper-, hepta-...

Accentuació gràfica

Tots els mots polisil·làbics tenen un accent fònic i, per tant una síl·laba tònica. L’accentuació d’aquests mots depèn d’unes normes d’accentuació:

• Les paraules agudes s’accentuen quan acaben en vocal, vocal +s, -en, -in.

• Les paraules planes s’accentuen quan no acaben en vocal, vocal +s, -en, -in.

• Les paraules esdrúixoles s’accentuen sempre.

Hem de tenir en compte que:

• Els mots monosíl·labs no s’accentuen, llevat dels quinze mots que duen accent diacrític.

• Els adverbis acabats en -ment mantenen l’accent de la forma femenina de l’adjectiu. 

Hi ha dos tipus d’accents gràfics en català:

• L’accent tancat o agut (´): la “i” i la “u”; i la “e” i la “o” quan es pronuncien tancades.

• L’accent obert o greu (`): la “a” i la “e” i la “o” quan es pronuncien obertes. 

L’accent diacrític

L’accent diacrític ens permet distingir dues paraules monosil·làbiques que s’escriuen igual. Actualment n’hi ha quinze: bé, déu, és, mà, més, món, pèl, què, sé, sí, són, té, ús, vós, sòl. 

La dièresi

La dièresi (¨) és un signe gràfic que podem situar a la “ï” o la “ü” per indicar:

• Que es pronuncia en els dígrafs qu / gu davant de “e” i “i”: llengüeta, pingüí. 

• Per trencar el diftong d’una seqüència de vocals: estudiï, raïm.

Si l’accent i la dièresi coincideixen, preval l’accent. No posem dièresi en els següents casos:

• Quan el mot té un prefix acabat en vocal.

• Les terminacions -us, -um.

• Els sufixos -isme, -ista.

• Els gerundis, infinitius, futurs i condicionals. 

L’apostrofació

L’apòstrof (‘) és un signe gràfic que s’empra per marcar l’elisió d’una vocal. Apostrofem en els següents casos:

• Article masculí (el / l’): s’apostrofa davant de totes les vocals i hac muda; excepte quan la “i” i la “u” són semivocals (el iogurt) o la hac és aspirada (el Hamlet).

• Article femení (la / l’): S’apostrofa davant de les vocals i l’hac, excepte quan són semivocals o la “i” i la “u” són àtones (la universitat). Tampoc s’apostrofa en:

  • Les paraules  “la una” (hora), la ira, la host…

  • Noms de lletra: la ema, la hac…

  • Paraules iniciades amb el prefix a- (la asimetria).   

• La preposició de (d’): s’apostrofa davant de totes les vocals (excepte semivocals) i hac. No s’apostrofa davant de noms de lletres. 

• Pronoms: s’apostrofen davant de verbs que comencen en vocal (m’agafa) o darrere de verbs que acaben en vocal (porta’l). Quan entra en contacte amb un altre pronom, el segon pronom és el que perd la vocal i s’apostrofa. No s’apostrofen els pronoms: us, hi, ho, li i les. El pronom la s’apostrofa igual que l’article femení. 

• Acrònims o sigles: segueixen la norma general com si fossin mots comuns.

• Nombres en xifres: s’apostrofen com si estiguessin escrits amb lletres (l’11).

• Davant de cometes o cursiva: s’apostrofa seguint la norma general (d’”iniciats”).

• Davant de noms propis amb articles: s’apostrofa (d’Els Pets). 

• Articles contractes: les preposicions a, de, per o bé ca, seguides de l’article masculí “el” o “les” es contrauen en un sol mot. La contracció es desfà si el següent mot és susceptible de ser apostrofat (del Pere, de l’avi).