Josep Romaguera (1642-1723) neix a Barcelona durant la Guerra dels Segadors. No tenim cap notícia d'ell fins al 1661 quan comença la seva carrera eclesiàstica i rep el seu primer benefici. Va formar part del Sant Ofici i va ser professor de llei canònica a la Universitat de Barcelona. Segons l'epitafi de Postius, Romaguera va ser un predicador famós i va representar l'Església a les Corts Catalanes convocades per Felip V a 1701-2. Per a Postius, Romaguera va ser un individu singular, "uno de los Varones más insignes, que en Letras, Prudencia y Govierno a la fin del passado Siglo y principio del presente, a tenido Cathalunya."
Atheneo de Grandesa: és l'únic llibre d'emblemes en català. La segona i tercera parts de l'Atheneo s'han perdut. L'estil de la seva obra és típic del barroc. Romaguera va ser defensor del català i al "Pròlech al lector" de l'Atheneo reivindica l'ús del català com llengua literària, afirmant que el seu llibre és un intent de "dar un aliento a las plomas cathalanas." (s.n.) A més a més, es queixa de l'estat del català del temps:
Fitxa de l'activitat
PROLECH AL LECTOR (text original)
A
Sumto es la novedat del reparo, fosforo comu, que influeix al presumir cuydado la censura, y com lo fum, es lo que treu à llum la Estampa, ostiga la vista ab lo mateix, que brilla, y ve ha ser son primer caracter la Calumnia.
Plaga universal, ab que ni à Homero faltà vn Zoylo, ni à Virgili vn Bavio, ni à Cicero vn Didimo, pero aumentas la impertinencia, y passa à malicia ab qualitat de Cocodrillo, en los que no consentinlos sa ignorancia llengua pera judicar, tenen dents pera ferir.
Sim vituperas lo aver escrit en Cathala, not temo; perque murmurant la llengua, ab que parlas, fentla insturment de sas ignominias, los mateixos ecos del vituperi, resonan Calumnias à ta vil censura.
Porfia lo venereo Osso, en destrosar la Clava, que li llastimà la Boca, y fomentant sa malicia en son propi dany, la deixa apurat al escarment.
No moderan los reflecsos desta similitut à la aguda censura; perque ab insolencias de ingrata vivora, lo natiu cariño de sa obligaciò, es lo que estrena lo rencor de sa feresa, y ab abominable crueltat, son primer aliento, es destruit lo patricio Lar, que devia fer brinco de sa ternura.
Totas las Nacions anellan en embellir sa llengua, y en propagarla, perque es credit de sos ingenis, gosar Alumnos de sa facundia los alienigenos curiosos; pero la paciò, que en las demes se estrema en la alabansa, en la nostra inadvertidament se precipita al despreci, ab impaciencia de quants ò adverteixan.
Afe que no la vltrajavan tan indesentment aquells Antichs Heroes Cathalans, que feren sentir los clamors de sas victorias à Athenas, y Neopatria, y los que ab los preciosos Rubins; de sas venas la imprimiren en Sardeña, Mallorca, y Valencia, pero escusare lo panegirich de sos aplausos; per no fer Paraliponen, que exageràs ab sa grandesa la injuria, ab que lo olvit sepulta lo augusto de sas proesas.
En esta llengua descrigueren molts Alcides Aragonesos sas hasañas en la eternitat del marbre, y si sos Mausoleos son clars Alumnos de sa fama, sos epitafis, son Oradors perpetuos de sa memoria, y reclamen mut si autentich de nostre descuyt, puix quant, ya en aquellas Eras, la esculpiren per famosa, nosaltres en estas edats injustament la deixam per abatuda.
No per ser vulgar la llengua à de ser vulgar lo estil, que de fanch feya Maleagenes estatuas, que valian altretant Or.
Vso de vocables historichs, y Poetichs ennoblint los periòdos, pera remontarlos de la mecanica comprehenciò, y endolcirlos à la noticiosa intelligencia.
Confesso valerme (à be que à tart) de vocables de altres llenguas, à falta dels propis de nostra, pera introduirlos com à mes sonoros, traça ab que los Benjamins de Apolo, an engrandits tots los idiomas.
Lo Cigne de Castella Lope de Vega, al agut etxis, ab que burlesca Tersicore se folgava en nostra llengua, aprengue ab la lira de Apolo à cantar metros Cathalans, y a sos ecos, pogueren tenir zelos las Ninfas del Tajo, de las Sirenas destas riberas, y los Obeliscos de Pirene, donar vayà als ayres de Guadarrama.
Pero ò llastima! Que las melodias de tants Orfeos Cathalanas, que pogueren mourer emulacio als mes sutils estrangers, vajan entre recatats borrons, aont las adultera en copias, son mateix aplauso, si yà no es, que las sepulte lo olvit, sent sa privaciò, digne suplici de nostre descuyt.
Que Naciò no gosa, son parestatje en la celebre llibreria del Parnaso, aont los forasters curiosos cultivan sa noticiosa inclinaciò, y saben fins sos Antipodas, que en lo Cor del augusto Apolo, te lustre lo plectre de sos Alumnos.
Sols la nostra, es la que desprecia esta gloria en sos ingenis, ò perque los desmaya la sisga dels venenosos Aspits, que en advertirlos entre las Aromas, que fomenta Hypocrene, se sevan cruels fins en sa sanch, ò es, que cega la ignorancia, introduint calumnias à tota llum, y ignominias à la de la Estampa en lloch de solicitarlos Mecenas los encadena Cerberos, que ab continua rabia lladran, y despadasan sas obras.
Inpietat es esta, sols propia de la vulgar inadvertencia, que los Savis noblement generosos, sempre amparan Mercurials vigilias, disculpant descuyts, y encobrint defectes, ab que procurant vna sifra; per a desembrasarme de la plebeya osadia, en lo Oraculo divino trobi, en las puntas de aquella tan ponderada Sarsa, propi document pera despicarme, fent yo gala, del que ella illustra misteri, en esta Emblemma.
EMBLEMMA.
DECIMA.
Prodigi quem aconsellas
Ab las llenguas de vn ardòr,
Que sent llamas son rencòr,
Y malicia, sent centellas.
Gala fas de estar entre ellas;
Puix tos emulos disfamas,
Ab quem alientan tas ramas,
Per mes quem imposen menguas
A riurerme de sas Llenguas;
Puix tut burlas de sas Llamas.
A rumbos, donchs, de aquell famòs Atheneo, que venerà Grecia erari de la sabia Minerva, è inscrit aquest brinco de tantas exemplars sentencias, à brios de la mateixa causa, ab la grandesa del mateix titol, y ab lo titol de la mateixa grandesa, y prenent Punts de oposicio, à competencia del mes critich Alcides de la Castellana facundia, que per remontat de Eloquencia clamaren Heroe, emulant ab vislumbres de Eminencias sos primors, intento desmentir lo error vulgar, ab ques desprecia nostra llengua per basta, y per grosera.
No solicito alabança, ni pretench aplauso, puix sols à document de la espeiencia, gran Mara de la Sabiduria, advertint, que en las arduas empresas, es lo comensar, aont comunament desmaya la valentia del conseguir: donant vn aliento à las plomas Cathalanas, pera que en Alas de la fama bolen al logro de la eternitat, me so atrevit a posar à tota la mormuracio esta niñeria de fullas, embellida de agradable varietat, y si benevol lo ilustre orisont delas discretas conventiculas, me abona lo intent, continuat en segona, y tercera part, y en altres dos obras la impresio, la vna que intitulo, Morfeo despert en las vulgaritats Cathalanas. Iovial discurs, que cultiva pensil mon capritxo, aont absent
divertia los cariños de ma Patria y la altra, que
inscrich, la Fama de Cathaluña. Mes si es-
perimento lo solit despresi, las en-
terrare totas en lo pols,
que ya las cobri,
vale.
Josep Romaguera