Solitud (Víctor Català)

Capítol 1: La pujada (fragment) 

Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona. 

Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias. 

Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’allivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs. 

A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes. 

De l’altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s’estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d’escacs. 

Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s’hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmig dels viarons d’aigua clara, que espurnejaven al sol com llenques d’espill. La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A n’ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d’aigua i d’adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtut d’un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d’un turó ple de cases i d’unes muntanyes de pedra crua i erma, tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l’aixada o per la fanga, tot amanyagat i servit a tall de senyor, tot fruitant superbament, amb una gran liberalitat d’amor i de bona volença! 

Allà baix, en la terra de la Mila, la gent s’esgranava pels camps espaiosament, posant força tros entre uns i altres, i per les vores i marges amplíssims, coberts de brostam i mengia de tota mena, verdejaven al sol els lluerts i pasturaven les herbotes resseques quatre vaques magres, que reganyaven el costellam, despullat com unes graelles i uns ossos de les anques tan punxeguts, que cuidaven a foradar-los-hi la pell. 

Aquí no se n’hi veia una de bèstia de mal profit, mes les persones hi estaven espesses com els dits en les mans: una munió de dones, com peces del gran joc, escampades arreu pel tauler, bellugaven, feineres i escarrassades com abelles, masegant la terra, fent muntar i baixar les poualanques, calçant la vianda o reposant sota la pampolada d’una figuera: totes amb les faldilles doblegades, els mocadors sobre la cara i braços i cames nus, adobant-se i embrunint-se al sol. 

La Mila, tot guaitant-se-les, sentí que se li esbatanava son ànima calda de terrassana i que un anhel, una fal·lera dolçament ofegada, l’empenyia a baixar del carro, a ficar-se per aquells horts i grapejar també, com les dones aquelles, la terra tèbia, les fulles humides, l’aigua regalada que s’esmunyia pel mig de les balques, quals flors d’or capejaven senyorívolament arran de marge. 

En Matias havia tingut raó: era bonica i riallera l’encontrada de Ridorta, d’aquell poblet amuntegat dalt del turó i voltat per l’anella vistosa d’una faixa de pla; i essent l’encontrada alegre no podia pas ésser tan trista com algú havia anat a contar-li a n’ella, l’ermita de la muntanya. La Mila es figurà que semblaria un niuet penjat en un arbre, i que així que treuria el cap a la finestra veuria sota seu la meravella d’aquest gran clap esbalaïdor. Oh, si amb el temps pogués tenir-ne un per a ella, per a menar-se’l a son gust, d’hortet mirífic, ja no li doldria haver deixat la seva terra per sempre més! 

Animada per semblants pensaments, es girà, desitjosa d’enraonar-ne amb el seu home; mes, a la vista de les dues esquenes que se li dreçaven al davant, les paraules se li fongueren en la llengua, i la idea animadora que anava a eixir de son cau, se n’hi tornà sobtadament endins com una bestioleta poruga. 

Els dos homes conversaven catxassudament; sense fixars’hi, ella entressentí els mots fredor... tristesa... vedells... massa alt... però no va saber de què parlaven perquè el cor i el pensament li fugien del carro, entornant-se-n’hi cap a la terra. 

Mes l’encís ja estava romput i la terra, bella i tot com suara, no logrà revifar-li el caliu d’aquell primer anhel. Amb un deix de tristor desvià la mirada, enlairant-la: el cel era un gran badiu ple de claror encegadora que feria dolorosament els ulls assadollats... Mirà pel trau que quedava entre els dos homes: quelcom verdejava uniformement al lluny, com una bella catifa estesa... Tornà a fixar-se en les dues esquenes: una, la del pagès, era magra i ossosa, com les vaques aquelles de la gran planúria, i portava enganxada, talment com si li fes de pell, una camisa de bordets esmolats que sentia a suor i a terragada. L’altra esquena, ampla i tova com un coixí, semblava voler eixir-se del gec negre que l’oprimia, tibant d’aixella a aixella amb una amenaça constant d’estripar-se. 

«Com s’ha engreixat aquest home, del casament ençà!» pensà la Mila, reparant novament que tot se li havia empetitit, fins al punt de fer-lo semblar estrafet i enfarcellat com un tarlà. El mateix barretet de feltre, que abans li estava tan bé, anava poc a poc prenent-li aires de solideu de capellà, i en aquell punt, a cada banda de solideu se li eixamplaven les dues orelles, enceses i transparents contraclaror, mateix que dues anses de vidre espès. Més avall, la ratlla travessera del coll planxat, ressortint de la negror del gec i del to calent del bescoll carnós, tenia fredors crues de marbre. 

L’ombra que feien els dos homes abrigava a la Mila com un mantell fresc, i ella se sentia bé en son jóc del bossat, tota arrupida de cos i reposada d’esperit. El carriot, mentrestant, marxava gansonerament, tan gansonerament que s’hauria dit que bellugava sobre si mateix sense moure’s del seti, com si no tingués més afer que escantellar les crestes del camí. De quan apuntava un arbre al davant fins que el deixaven enrera, s’hauria pogut resar descansadament una part de rosari: i aquella gran parsimònia bressadora acabà per esmorteir l’animació de la dona, fent-li venir ganes de jaure i dormir en qualsevol banda. Estava ja tipa de guaitar les esquenes, el cel i la coloraina dels horts, i els nervis del coll li dolien de tant mantenir el cap girat. L’espolsà com per a llençar-ne l’enterboliment dolorós i, cercant bona positura, es quedà immòbil, d’esquena a un coster i de cara a l’estora frontera: una boniquesa d’estora tota esfilagarsada que semblava una xarxa espessa de seda groga, ben espurnada d’estels d’or, per la claror que hi rebotia de l’altra banda de marge. Invadida per dolç recolliment, se li posà davant dels ulls un tel vermell, després 

blau, després negre... 

Un patac a l’espatlla la despertà de cop. 

—Ai! Què hi ha? —murmurà pertorbada. 

—Ànsia, que hem de baixar! —li feia el seu home, ja dret dalt del carro aturat. 

Ella es desensopí, s’aixecà tambalejant i saltaren a terra. 

—Salut, company, i Déu vos ho pac! 

—Salut, ermità, amb la companyia! Ja pujaré a veure-us per Sant Ponç! 

—Pugeu! Vos convido a beure... 

—S’aprecia... Adéu-siau! 

—Adéu-siau! 

La cara del pagès, vermella i lluent com un fons de perol, s’eixamplà amb una gran ganyota riallera; estirà llargament les regnes, com si fossin de goma, engegà quatre crits reposats d’arri, gabaig...! i el carro reprengué la seva via catxassuda carretera enllà, deixant darrera seu a marit i muller, arrambats a la paretota seca del marge, amb un aire tot encantat. 

—Hets sentit? —féu lentament la dona—, t’ha dit ermità... 

—Perquè li he contat que anàvem a l’ermita. 

—Em fa migranya, això... —afegí ella, mirant vagament cap al lluny. 

—Què? 

—Això... Què vols que et diga...! Em sembla que no escau a un jove aquest ofici de... de vell o de xacrós... 

—Beneita...! Tant és un ofici com un altre. 

I l’home es posà a picar de peus per a fer-se baixar les calces, que se li havien arronsat cames amunt. 

La Mila també s’espolsà les faldilles, llençant un sospir. Quan les calces li campanejaren ran de les clivilles, en Matias passà la verga que duia pel lligat del mocador, on tenia quatre peces de roba, i se la posà a l’espatlla. 

—Que anem? 

Ella es ficà el farcell sota el braç. 

—Anem. 

Quatre passes més avall s’estroncava la paret seca i el marge s’obria fent pas a un camí. Era una mena d’esgratinyadura fonda i desigual, amb tot el llit ple de còdols nets i rodalissos: una de tantes arrugues de la immensa faç de pedra de la muntanya per on s’escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, els aiguats de les tempestes hivernenques. 

Un darrera l’altre, emprengueren el camí: ell xiulant entre dents, ella poc a poquet i girant-se els peus cada quatre passes. 

Encara no n’havia fet cinquanta, que s’aturà. 

—Que ja et canses? 

—És tan dret, això! 

—En diuen la Canal de Trencacames. A l’hivern fa de mal passar-hi... 

—Més que ara? 

—Ara rai! 

(Caterina Albert, fragment de Solitud)