Personatges:

• Antígona: simbolitza, sobretot, la República, però també pot representar Catalunya. Si Creont és una al·legoria de Franco, la seva figura autoritària i repressiva es contraposa a Antígona, que defensa la justícia, la memòria i la dignitat dels vençuts. Això s'alinea clarament amb els ideals republicans i l'oposició al franquisme. Tanmateix, Antígona també pot representar Catalunya en el sentit que encarna la lluita contra la imposició d’un poder dictatorial que nega els drets i la identitat d’un poble. Espriu, amb la seva literatura, volia preservar la cultura i la llengua catalanes en temps de censura, així que és fàcil veure Antígona com una metàfora del país oprimit. En definitiva, la figura d'Antígona en Espriu té una doble lectura: personifica tant la República derrotada com la Catalunya resistent davant la dictadura.

• Creont: és l’oncle d’Antígona. Simbolitza la tirania, també simbolitza Franco en la Guerra Civil Espanyola (1936-39). Espriu el descriu despectivament físicament i psicològicament a través del Lúcid Conseller, ja que el menysprea. Sembla un retrat del dictador Franco:

“Mira-te’l bé: obès, no gens atractiu, amb aquests ulls de mirada Bixa i glaçadora, com de serp. Sí potser arribar a fingir-se que és ben intencionat, t’ho concedeixo, però ho sacrificaria tot a la seva única passió de manar. Mentre visqui, és probable que ens mantinguem quiets, perquè està disposat a esclafar sense miraments el qui se li oposi. Però gairebé és un vell, i els seus fidels i seguidors no valen res.” 

Creont es comporta com una ombra sinistra i sinuosa que s’amaga esperant el moment oportú per aconseguir el poder. Desitja l’enfrontament entre els dos germans per intentar que es matin mútuament i ocupar ell el tro. Té el comportament propi d’un tirà: no perdona, sinó que castiga amb crueltat i sense dubtar, i a més humilia i oprimeix els vençuts. Creont imposa la llei civil per sobre de la llei divina. Totes les veus i els seus consellers segueixen la línia del pensament del tirà: no pensen en l'amnistia o en el perdó, sinó en castigar i dividir el poble entre vencedors i vençuts. 

• Ismene: és la germana petita d’ Antígona. La gran personalitat d’Antígona fa que Ismene es mantingui en un segon pla. En un principi es vol implicar amb la seva germana per fer-li costat, però en l’últim moment defalleix. El personatge d’Ismene simbolitza la indecisió, la inseguretat i l’oblit, un oblit que, segons Espriu, porta a la mort, perquè només a través dels records revivim els morts, i amb l’oblit els matem definitivament. La seva personalitat simbolitza la gent que no gosava o no podia rebel·lar-se contra Franco per por a les possibles conseqüències. Tot això fa que, després, Antígona la rebutgi i no vulgui saber res d’ella.

• Eumolp: personatge nou que introdueix Espriu, inexistent en la tragèdia de Sòfocles, i que representa el pensament de l’escriptor quan escrivia l’obra i quan faltava poc per acabar la guerra. Eumolp és un esclau geperut que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. No és respectat per ningú, excepte per Antígona. Representa la inclusió del grotesc, la rebel·lió contra l' ordre de Creont. Tot i el nivell social que representa es manifesta amb una ironia que el fa superior a la resta, veient més enllà que els altres. També el podem caracteritzar com el bufó de la cort, que contempla els esdeveniments amb una actitud distant i sense passió. 

• El Lúcid Conseller: És l’altre personatge, juntament amb Eumolp, que Espriu introdueix innovadorament en aquesta tragèdia grega. Apareix en la segona edició d'Antígona (1964) i representa el punt de vista d'Espriu, 25 anys després de finalitzar la guerra. Si a la primera edició es va servir d'Eumolp per manifestar el seu pensament: la mort d'uns pocs salvarà tot un poble; després amb el lúcid conseller va reflexionar i va posar en dubte el valor del sacrifici d' Antígona i ho va fer a través d'aquest personatge en l’ultima intervenció de l’obra, com una espècie de parlament on hi exposa la seva reflexió i els possibles desenllaços.

• Tirèsies: és el famós cec endeví, que predeix el futur. És un personatge que no trairia mai el poder ni desobeiria la llei de Creont. En l'obra representa el paper de l'Església Espanyola, que es va posicionar al costat de Franco. Encara que avisa Creont de les conseqüències funestes que poden tenir les seves accions, no passa de l’advertiment, i no s’implica en els fets.