@motspregons
Jordi de Sant Jordi (València 1399 - 1424) Cambrer d’Alfons el Magnànim. Va participar en les campanyes militars del rei al Mediterrani (Sardenya i Còrsega, i sud d'Itàlia -Nàpols) . Era fill de moriscos alliberats. Es conserven 18 composicions del poeta, la més coneguda de les quals és el poema Estramps. Va escriure el poema Presoner quan fou capturat i empresonat el 1423 pels Sforza. Va morir molt jove en estranyes circumstàncies.
1
Desert d'amics de bens i de senyor,
En estrany lloc i en estranya contrada,
Lluny de tot bé, fart d'enuig i tristor
Ma voluntat i ma pensa captivada.
Em trobo del tot en mal poder sotmès.
No veig ningú que de mi tingui cura,
I soc guardat, enclòs, ferrat i pres
Que això fou grat a ma trista ventura.
2
Jo he viscut temps en què no em plaïa res,
Ara em contento d'això que em fa tristesa,
I els grillons lleugers ara preuo més
Que en el passat la bella brodadura;
Fortuna veig que ha mostrat son voler
Sobre mi volent que en tal punt vingut sigui,
Però no em preocupa puix he fet mon deure
A tots els bons que em trobo en companyia.
3
Doncs prenc conhort de com soc presoner
per mon senyor servir tant com podia,
D'armes superat i per major poder
No per defalliment gens de Cavalleria.
I prenc conhort que hom no pot conquerir
Honor en res sense que el treball no senti,
Però d'altra part m'afanyo de tristor morir
Quan veig que el món del revers se contenta.
4
Tots aquesta mals no són res de sofrir
En esguard d'un que del tot em destenta
I em fa tot jorn d'esperança partir,
Que hom no veu que s'avanci en l'empenta
En escurçar nostre deslliurament,
I més quan veig això que ens demana Força
que no sofreixi d'algun raonament;
de què llangueix ma virtut i ma força.
5
Perquè no sé ni vull res al present
Que em pugui dar el valor d'una escorça,
Sinó de Déu tot sol de qui prenc fonament
I de qui fiu i amb qui mon cor s'esforça;
I d'altra part del bon rei liberal
Que socorrerà per gentilesa gran,
Els qui ens han posat del tot en aquest mal
Que ell me'n traurà ja que estic sota la seva comanda.
TORNADA.
Rei virtuós, mon senyor natural,
Tots al present no us fem altra demanda
Si no que us recordeu que vostra sang reial
Mai defallí al qui fou de sa banda.
(Adaptació feta per mi per als alumnes de 1r de batxillerat)
1
Desert d'amichs de bens é de senyor,
En strany loch e'n estrany' encontrada,
Luny de tot be, fart d' enuig é tristor
Ma volentat é pensa cativada,
Me trob del tot | en tal poder sotzmés.
No veig negú que de me s' aja cura,
E soy guardats, enclós ferrats é pres
De qu' en fau grat á ma trista ventura.
2
Eu hay vist tems que no 'm plasia res,
Are-m content d'açó qui 'm fay tristura,
E los grillons leugers ara preu mes
Qu' en lo passat la bella bordadura;
Fortuna vey qu' a mostrat son voler
Sus me volent qu' en tal punt vengut sia,
Pero no cur pus hay fayt mon daver
A tots los bons que-m trob en companyia.
3
Car prench conort de com suy presoner
Per mon senyor servint tan com podia,
D' armes sobrat é per major poder
No per deffalt gens de Cavallaria.
E prench conort c'om no pot conquerir
Honor en res sens que treball no senta,
Mas d' altra part cuyt de tristor morir
Com vey que 'l mon del revers se contenta.
4
Tots aquets mals no son res de sofrir
En esguart d'u qui del tot me destenta,
E-m fay tot jorn d' esperansa partir,
C'om no veyrets que-ns avans d' una spenta
En acunçar nostre desliurament,
E mes com vey ço que-ns demana Força
Que no soffer algun rehonament;
De que lengueix ma virtut é ma força.
5
Perque no say ni vuy res al presen
Que-m puixa dar en valor d' una scorça,
Mas Deu tot sol de qui prench fundamen
E de qui fiu hi 'b qui mon cor s' esforça;
E d' altra part del bon rey liberal
Qui socorrá per gentilesa granda,
Lo qui-ns ha mes del tot en aquest mal
Qu' ell m' en traurá car suys jus sa comanda.
TORNADA.
Rey virtuós, mon senyor natural,
Tots al presen no us fem altra demanda
Mas que-us record que vostra sanch reyal
May defallí al qui foy de sa banda.
(Text original de Jordi de Sant Jordi)
Pensa: pensament
Enclòs: tancat
Grat: cosa que et ve de gust, que t'agrada
Ventura: sort
Plaïa: del verb plaure, agradava
Preuo: del verb preuar, valoro
Conhort: consol
Destenta: de destentament: trasbalsar, pertorbar
Jorn: dia
Partir: marxar
Deslliurament: alliberament
Llangueix: de llanguir, entristir. (llanguiment = tristesa)
Escorça: part externa i dura de l'arbre
Defallí: faltar en alguna acció, perdre les forces.
1
Sota el front porto vostra bella semblança
de la qual mon cor nit i jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m’és romassa l’empremta
que ja per mort no se’n partirà la forma;
sinó quan seré del tot fora d’aquest segle
aquells qui el cos portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran el vostre signe.
2
Així com l'infant quan mira el retaule
i contemplant la pintura amb imatges
amb son net cor, no el poden gens fer partir
– tant té plaer de l’or qui l’envolta -;
així mateix em pren davant l’amorós cercle
del vostre cos, que de tants béns s’enrama,
que mentre el veig més que Déu el contemplo;
tant tinc de joi per amor qui em penetra!
3
Així em tenen pres i lligat en son carçre
amors ardents com si estigués en un cofre
tancat sota clau i tot mon cos fos dintre,
on no em pogués moure per cap costat.
Car tant és gran l’amor que us tinc i ferm
que el meu cor no se'n separa gens per angoixa,
bella, de vós, sinó que està ferm com torre
en sol amar a vós, blanca coloma.
4
Bella sense igual amb la presència noble,
vostre bell cos, bell feu Déu sobre totes,
gai i femení llueix més que fina pedra,
amorós, bell, més penetrant que estella;
d’on, quan us veig amb les altres en flota
les jutjo menys, així com faig amb el carboncle
que de virtuts les fines pedres passa:
vós sou sobre llei com l’astor sobre l’esmirla.
5
L’amor que us tinc en totes les parts mascles
no fou mai en cap cos d’home ni ànima,
¿Quan no n'amà més totalment cap home
tan fort amor com aquest que el cor m'obre?
Però soc torbat com no ho fou Aristòtil
d’amor que em crema i mos cinc senys desferma,
com el monjo bo que no se'n va de la cel·la
no se'n va mon cos de vós tant com dits d’ungla.
6
Oh cos d’honors, net de frau i delicte!
preneu de mi pietat, bella dona,
i no sofriu que amant-vos pereixi,
perquè jo us amo més que cap home afirma;
per això us suplico, a vós, que sou el bell arbre
de tots els fruits on valor gran pren ombra,
que em retingueu en vostra valent cambra,
puix vostre soc i seré tant com visqui.
TORNADA
Mon ric balaix: cert, vós porteu el timbre
sobre quantes són en el mundanal registre
ja que tots jorns naix en vostre cos i reviu
bondat, virtut, més que en Pentasilea.
1
Jus lo front port vostra bella semblança
de què mon cors nit e jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m’és romasa l’empremta
que ja per mort no se’n partrà la forma;
ans quan serai del tot fores d’est segle
cells qui lo cors portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran lo vostre signe.
2
Si com l’infants quan mira lo retaule
e contemplant la pintura ab imatges
ab son net cor, no lo’n poden gens partre
– tant ha plaser de l’aur qui l’environa -;
atressí em pren davant l’amorós cercle
de vostre cors, que de tants béns s’enrama,
que mentre el vei mas que Déu lo contemple;
tant hai de joi per amor qui em penetra!
3
Així em té pres e lliats en son carçre
amors ardents com si estés en un cofre
tancat jus claus e tot mon cors fos dintre,
on no posqués mover per null encontre.
Car tant és grans l’amor que us hai e ferma
que lo meu cor no es part punt per angoixa,
bella, de vós, ans estai ferm com torres
en sol amar a vós, blanxa colomba.
4
Bella sens par ab la presença noble,
vostre bell cors, bell fec Déus sobre totes,
gais e donós lluu plus que fina pedra,
amorós, bells, plus penetrants que estella;
d’on, quan vos vei ab les autres en flota
les jutge menys, si com fai lo carboncles
que de virtuts les fines pedres passa:
vós ets sus lei com l’astors sus l’esmirle.
5
L’amor que us hai en totes les parts mascles
no foncs jamais en null cors d’hom ne arma,
¿quan no n’amec pus coralment nulls hòmens
tan forta amor com cesta que el cor m’obre?
Mas sui torbats que no fonc Aristòtils
d’amor qui m’art e mos cinc senys desferma,
co’l monjos bos que no es part de la cetl.la
no es part mon cors de vós tant com dits d’ungla.
6
Oh cors d’honors, net de frau e delicte!
prenets de me pietats, bella dona,
e ne sofrats que’s amant-vos peresca,
per què eu vos am mais que nulls homs aferma;
per que us suplei, a vós, que ets le bells arbres
de tots los fruits on valor grans pren sombra,
que em retenyats en vostra valent cambra,
pus vostre sui e serai tant com visca.
TORNADA
Mon ric balais: cert, vós portats lo timbre
sus quantes són e’l mundanal registre
car tots jorns naix en vós cors e revida
bondats, virtuts, més que en Pentasilea.
Semblança: aparença
Jorn: dia
Faç: cara
Romassa: (de romandre) quedar gravada
Partirà: marxarà
Segle: aquest món
Sepulcre: tomba
S'enrama: cobrir-se de branques
Carçre: presó
Gai: feliç
Carboncle: pedra preciosa vermella, a la qual els antics atribuïen suficient lluentor per a brillar en la nit com una brasa
Astor i esmirla: ocells
Torbat: alterat
Senys: sentits
Cel·la: habitació del monjo
Pereixi: perir (cast. perecer), morir
Balaix: pedra preciosa
Pentasilea: reina de les Amazones