Les categories gramaticals

@motspregons

Les categories gramaticals

Continguts de la pàgina:

CATEGORIES GRAMATICALS (8)

CATEGORIES GRAMATICALS (8)

[Nivell morfològic de la llengua]

(Categoria gramatical: Grup de paraules que comparteix unes característiques morfològiques, semàntiques i sintàctiques.)

(Morfologia: Branca de la lingüística que estudia les paraules i la seva composició i forma.)

Categories lèxiques (tenen un valor semàntic –és a dir, significat per si soles)

Verb: Paraula variable que expressa una acció (copulatiu), un estat (predicatiu) o un procés (inacusatiu). És el nucli de l’oració i la paraula més important.

Exemples: jugo, cantava, visquéssim, hagi fet, hauria anat, vaig haver perdut...

Substantiu o Nom: Paraula variable que designa una realitat del món (objecte, persona, animal, cosa...) o un concepte.

Exemples: castell, responsabilitat, Jan, Everest...

Adjectiu: Paraula variable que acompanya el nom i el qualifica (explica les qualitats, característiques, etc. del nom).

Exemples: alt, intel·ligent, vermell, perspicaç...

Adverbi: Paraula invariable que complementa un verb, un altre adverbi o un adjectiu, i ens dóna nocions de manera, temps, espai, causa, etc.

Exemples: abans, sota, malament, no, sí, doncs...

Categories partícules (tenen un valor gramatical –és a dir, no tenen significat per si soles)

5. Determinant: Paraula variable que determina un nom (o un adjectiu). Classes:

Article: el, la, els, les
Demostratiu: aquest, aquell...
Possessiu: meu, teu, seu...
Indefinit: molt/a, poc/a, un/a...
Numeral: primer, segon, tercer, ú/un, dos, tres...

6. Pronom: Paraula que substitueix un nom. Pot ser:

Pronom personal fort: jo, tu, ell/a, nosaltres, vosaltres, ells/es
Pronom personal feble: la, el, les, hi, en, es...
Altres pronoms: algú, tothom...

7. Preposició: Paraula invariable que introdueix un sintagma i li aporta un matís (de direcció, relació, finalitat...).

Totes les preposicions del català: a, amb, arran, cap, contra, d', dalt, damunt, davall, de, deçà, dellà, des, des de, devers devora, dintre, durant, en, entre, envers, excepte, fins, llevat, malgrat, mitjançant, per, pro, salvant, salvat, segons, sens, sense, sobre, sota, sots, tret, ultra, via.

8. Conjunció: Paraula invariable que serveix per unir altres paraules, sintagmes o oracions.

Exemples: i, o, però, ni, si, tampoc, emperò, que...

Anàlisi morfològica

(Anàlisi morfològica: anàlisi de les categories gramaticals que trobem en un enunciat.)

Què hem de saber fer?

1. Identificar les categories gramaticals:

Enunciat: “En aquell temps hi havia llops a les muntanyes catalanes”

“En aquell temps hi havia llops a les muntanyes catalanes”

Prep. Det. Nom Verb Nom Prep. Det. Nom Adjectiu

2. Analitzar morfològicament:

Enunciat: “En Joan va caure de la cadira i es va fer un nyanyo”

En: Determinant article personal masculí singular.
Joan: Nom propi masculí singular.
va caure: Verb caure, Passat perifràstic, Mode Indicatiu, 3a persona del singular.
de: Preposició.
la: Determinant article femení singular.
cadira: Nom comú, femení singular.
i: Conjunció.
es va fer: Verb fer-se, Passat perifràstic, Mode Indicatiu, 3a persona del singular.
un: Determinant indefinit masculí singular.
nyanyo: Nom comú masculí singular.

El verb

El verb és una paraula que expressa una acció, un estat o un procés. També pot expressar existència o pertanyença.

El verb és la paraula més important de l'oració. Tots els verbs són nuclis d'un sintagma verbal. El SV en funció de predicat és el constituent bàsic de l’oració, juntament amb el SN en funció de subjecte. El SV és el constituent més important de l’oració:

El subjecte és, en realitat, el primer argument seleccionat pel verb, tot i que afecta també a tota l’oració i no només al verb.
Hi ha alguns enunciats que tenen subjectes impersonals i, per tant, només tenen SV predicat.

El predicat pot ser de dos tipus: nominal o verbal.

Verbs copulatius

Els verbs copulatius més habituals són ser, estar i semblar. Ser és el verb copulatiu per excel·lència. Hi ha altres verbs que són semicopulatius, com ara: estar, semblar, fer-se, parèixer, esdevenir, quedar-se… Aquests verbs no sempre es comporten com a copulatius; en lloc d’un atribut, poden tenir un complement locatiu o modal.

Verbs predicatius

És un predicat format per un verb amb valor semàntic (predicatiu) que es pot completar amb altres complements.

Els arguments del verb: els verbs tenen diferents arguments. Cada verb té una estructura argumental i assigna papers temàtics i funció sintàctica als seus arguments.:

El subjecte és el primer argument del verb, tot i que també complementa tota l’oració.
Els arguments verbals (complements del verb regits).
Els arguments circumstancials (complements adjunts).

Tipus de verbs segons els arguments que requereixen:

Avalents: (0 arguments) verbs impersonals, no tenen subjecte.
Monovalents: (1 argument) verbs que només demanen subjecte: créixer, ocórrer, plorar, haver-hi…
Bivalents: (2 arguments) verbs que demanen un subjecte i un complement (normalment un CD, CI o CRV): menjar, telefonar, convèncer.
Trivalents: (3 arguments) verbs que exigeixen un subjecte i dos complements (CD i CRV) o (CD i CI): donar, pagar, dir, destinar...
Quadrivalents: (4 arguments o més) verbs que exigeixen més combinacions d’arguments: traduir, traslladar, portar...

Tipus de verbs tenint en compte l’estructura argumental:

Intransitius purs o inergatius: tenen predicació completa, són els verbs impersonals o bé que només tenen subjecte.
Intransitius de CI: necessiten un CI. Telefonar, trucar.
Transitius: tenen un complement directe.
Inacusatius: tenen un complement que funciona com a subjecte però té característiques de CD: sortirà el sol, caurà un llamp…
Transitius indirectes: requereixen un complement de règim verbal.
Ditransitius: necessiten dos arguments verbals, per exemple CD i CI o CD i CRV.

Estructura semàntica

Els verbs assignen papers temàtics (funcions sintàctiques) als seus arguments. Alguns dels temes són: agent, pacient, destinatari, experimentador, instrument, locatiu, causa… Els papers poden canviar segons les exigències del verb.

Estructura funcional

Les funcions sintàctiques són les relacions de dependència que tenen els elements de l’oració entre ells. El verb assigna les funcions als seus arguments. També assigna el cas: nominatiu, acusatiu, datiu. En català, els mots han perdut la declinació, però encara es pot observar en alguns pronoms.

El nom o substantiu

El nom és una paraula que designa qualsevol entitat que vulguem expressar.

Tipus

El nom és una classe de mot oberta, amb gènere i nombre. Es divideix en comú i propi.

- - El nom comú: té uns trets semàntics inherents que li proporcionen un significat permanent. Aquest significat serà determinat o restringit amb especificadors o complements. Els noms comuns poden ser animats / inanimats, individuals / col·lectius, concrets / abstractes, comptables / no comptables.
  - El nom propi: Té un significat denotatiu, al·ludeix a un referent concret.
    - Antropònims: noms de persona, poden portar l’article personal.
    - Topònims: noms geogràfics.

Morfologia del substantiu

És una categoria variable: morfològicament admet morfemes de gènere i nombre. Sintàcticament, constitueix el nucli del sintagma nominal.

El gènere: és la categoria morfològica que marca els substantius i altres categories com a masculins o femenins. La forma menys marcada en català és el masculí i a partir d’aquest es forma el femení.
- Com a norma general, els substantius i adjectius acabats en consonant formen el femení afegint una -a al masculí.
- Hi ha altres normes que cal tenir en compte:
  - Quan un nom o adjectiu acaba en vocal tònica, el femení acaba en -na.
  - Els acabats en -e, -o, canvien en -a.
  - Els acabats en -t, fan el femení en -da.
  - Femenins formats amb -iu, -ina, -essa.
  - Són invariables els mots acabats en -arca, -aire, -ista, o -cida.
  - El femení a vegades té una arrel diferent del masculí: porc / truja.
  - Alguns masculins es formen del femení afegint -ot: ninot.
  - Hi ha mots que tenen significats diferents segons el gènere: canal, llum, terra, coral, coma, clau…

El nombre: és la categoria morfològica que marca els substantius i altres categories com a entitats úniques (singular) o múltiples (plural). La forma menys marcada en català és el singular, i a partir d’aquesta forma es forma el plural.
- Com a norma general, el plural es forma afegint una -s al singular.
- Hi ha altres particularitats a tenir en compte:
  - Els substantius i adjectius acabats en -a àtona, formen el plural amb -es.
  - Els mots acabats amb vocal tònica i -s, -ç, -x, -tx, o bé acabats en -ig, -xt, -sc o -st, formen el plural amb -os.
  - Els mots acabats en vocal àtona i -x fan el plural afegint -s.
  - Els mots acabats en vocal àtona i -s són invariables en el plural.
  - Els adjectius acabats en -aç, -iç, -oç, són d’una terminació en singular però tenen formes diferents en plural.

L'adjectiu

L’adjectiu és la paraula que acompanya el nom i n’indica una qualitat o característica. Concorda en gènere i nombre amb el substantiu que modifica.

Morfologia de l'adjectiu

Els adjectius es divideixen en variables o invariables segons tinguin una o dues terminacions.

Adjectius de dues terminacions: presenten variació morfològica en gènere i nombre.
Adjectius d’una terminació: no presenten variació de gènere. Tenen diverses terminacions com ara: -al, -el, -il, -ant, -ent, -ar, -erior, -oide, -forme… També hi ha adjectius invariables en nombre, com ara: Punts clau.

Els graus de l’adjectiu

Segons la intensitat amb què l’adjectiu expressa la qualitat, distingim tres graus:

Positiu: expressa la qualitat sense cap matís.
Comparatiu: relaciona dues entitats que tenen una qualitat:
- Igualtat: en la mateixa mesura.
- Superioritat: en major mesura.
- Inferioritat: en menor mesura.
Superlatiu: expressa una qualitat amb la màxima intensitat. Podem utilitzar un quantificador o bé un sufix -íssim, -èrrim.
- Absolut: Intel·ligentíssim.
- Relatiu: El més intel·ligent de la classe.

Page updated

Google Sites

Report abuse