(801- 1213) La formació del català: de la presa de Barcelona a la derrota de Muret 

L’any 713, els àrabs i berbers ocupen la península Ibèrica. L’any 801 s’allibera Barcelona i culmina la reconquesta de la Catalunya Vella. Del segle VIII al segle XII es configuren els comtats catalans, on el romanç català és un parlar constitutiu. Encara no té accés a l’escriptura. El superstrat del català es forma amb arabismes i germanismes.

Al segle XII s’alliberen els territoris de la Catalunya Vella. Durant aquesta etapa, anomenada del català “preliterari” es produeixen textos en català de caire jurídic, legal i religiós. El llatí segueix sent la llengua de l’administració i l’Església però augmenta l’ús del parlar vulgar. Les primeres manifestacions amb fragments en català són els Greuges de Guitard Isarn del 1080. El 1150 ja trobem el Llibre dels jutges liber uidiciorum traduït al català. Les Homilies d’Organyà ja són de començaments del s. XIII.

La literatura dels cortesans era la lírica trobadoresca en occità. Trobem alguns trobadors catalans que escriuen en una barreja entre català i occità a finals del segle XII. Amb la derrota de Muret (1213) es trenca l’expansió per Occitània i aquest vincle cultural tan estret, i apareix una literatura pròpiament en català i cada cop amb menys occitanismes. 

(1412 - 1523) Plenitud cultural: fins a la unió amb Castella i la guerra de les Germanies 

En aquest període s’arriba a la plenitud cultural. Es parla del Segle d’Or valencià. Aquest període coincideix amb el regnat de la casa Trastàmara. A Catalunya es produeixen rebel·lions en contra del seu autoritarisme. A partir de la unió dinàstica dels reis catòlics (1479) es produeix un retrocés del prestigi social del català. Aquesta època coincideix amb contactes estrets amb l’humanisme italià. Arriba la impremta a València i Barcelona, i això modernitza el català però provoca desacords a l’hora d’anomenar la llengua: els valencians li diuen “valencià” i a la resta de territoris “català”. 

El català és la llengua de les grans creacions literàries del segle: les poesies d’Ausiàs March, el Tirant lo Blanc de Martorell, el Curial e Güelfa o Joan Roís de Corella. 

(1609 - 1715) La marginació de la llengua: de l’expulsió dels moriscos a l’annexió castellana

Les derrotes de Castella i la crisi econòmica, fan que els territoris de la Corona d’Aragó no vulguin implicar-se en els afers bèl·lics de Castella. Això no agrada als intel·lectuals castellans, que reaccionen contra els catalans (catalanofòbia). Catalunya es va revoltar amb la Guerra dels Segadors (1640-1652) però fou derrotada per Castella i França, i amb el Tractat dels Pirineus (1659) s’entregaren els comtats catalans situats al nord dels Pirineus a França. A València s’intensificà la castellanització cultural. Amb la mort de Carles II, s’origina la Guerra de Successió. Els territoris de la Corona d’Aragó van prendre part per l’arxiduc Carles d’Àustria, que representava un règim descentralitzat i parlamentari, respecte del model absolutista de Felip de Borbó. Amb el Tractat d’Utrecht (1713) i la caiguda de Barcelona l’11 de setembre del 1714, s’annexionen els regnes de la Corona d’Aragó a Espanya i s’imposa la llei castellana amb els Decrets de Nova Planta. 

En literatura, el Barroc intensificà la castellanització. La literatura erudita es decanta pel castellà. Trobem mostres literàries a Catalunya amb autors com Francesc Vicent Garcia, conegut com el Rector de Vallfogona, Francesc Fontanella o Josep Romaguera. A València i Mallorca van tenir més importància els gèneres populars. 

(1833 - 1906) Recuperació de la llengua literària: dels liberals espanyols al catalanisme polític 

Aquest període es caracteritza per les guerres carlines i els enfrontaments entre liberals i conservadors. A Catalunya apareix un sentiment nacionalista i d’identificació amb el país, la llengua i la cultura, que es vehicula a través d’un moviment: la Renaixença. El 1833, amb el poema Pàtria. Trobes, d’Aribau, marca l’inici de la Renaixença, que prendrà volada a la segona meitat del segle XIX. Els Jocs Florals popularitzaran la literatura en català, tot i que utilitzarà un model de català arcaïtzant. En aquest període, neixen alguns dels conflictes lingüístics i educatius que trobem encara avui dia. Cada estat tenia la seva llengua “nacional” i no es respectava la pluralitat lingüística. La llengua “nacional” era l’única llengua de l’escola. Gràcies a la Renaixença, van aparèixer les primeres entitats que promovien i ensenyaven el català. Ja a principis del segle XX, es va poder normalitzar el català amb personatges com Pompeu Fabra o Enric Prat de la Riba i institucions com l’Institut d’Estudis catalans. 

Les obres més importants d’aquest període estan vinculades a la Renaixença, que vehicula inicialment l’ideal romàntic i, a les seves acaballes, el realisme i el naturalisme. En poesia destaca Jacint Verdaguer amb Canigó o L’Atlàntida; en prosa Narcís Oller amb obres com La bogeria o L’escanyapobres; i en teatre Àngel Guimerà, amb obres com Terra Baixa o Mar i cel.