Dins eixa toia immensa les muses m’empresonen,    (estrofa 53)

de ma presó les reixes són brots d’englantiner;

les roses m’emmanillen les roses m’engrillonen

i em lliguen a garlandes jonquilles i clavells.

IV. El pomeró florit

Del somni al despertar                                    (estrofa 62)

que ma ànima adormia,

sento cruixir lo tronc

que em feia de cadira.

M’agafo al gerd brancam

arreu, arreu se’m vincla,

arreu arreu se romp

en bella trencadissa.

I caic branques avall

rodant des de la cima

de la sardana al mig,

mes ai! com sense vida,

quan més suau que mai

la refilada espigna:

lo Pomeró florit

la roseta esbandida.

V. Fi de l’idil·li

(...)-És mort, és mort! -exclamen a bell crit        (estrofa 64)

i ais i xisclets per lo quintà ressonen.

(...) i al veure’m sobre l’herba esmorteït

com maduixer que el temporal esbrota,

del fons del cor llançant un trist gemec

cau damunt meu, m’abraça i apetona.

(...) Amb herbes d’eixos camps ella em guareix

i amb la perfecta amor que és la més dolça,

i d’aquella herba en lo desert del món

com al cor d’una mare no se’n troba-.

VI. Adéu del trobador

-Adéu, li diu, florida pomerola,                            (estrofa 66)

arbre on nià mon càntic més hermós;

ton front altiu no el doblegares sola,

destralejats a terra som tots dos.

Mes a l’arbre que avui lo front abaixa,                (estrofa 70)

oh estadants de ma llar, no el cremeu tot:

si no n’hi ha prou per fer-me’n una caixa,

feu-ne una creu per coronar mon clot.

Pengeu lo meu llaüt d’eixa creu santa                (estrofa 71)

i oint-lo als aires del matí sonar,

direu: -deu ser lo trobador que canta

l’eterna primavera al començar-.

(Fragments de "La pomerola". Verdaguer, 1895)

Vora la mar

Al cim d'un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m'aixafa com un pes. 

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons;

vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig;

idees que m'acurcen l'existència
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que se'n du amb l'essència
l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
dieu-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

Caldetes, 10 de gener 18