@motspregons
Imatge de Verdaguer
Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845- Vil·la Joana 1902) és una de les figures més importants de la cultura catalana de tots els temps. Amb obres com l'Atlàntida o Canigó, va tornar a situar el català com a llengua literària. Després de ser coronat com a poeta nacional de Catalunya, passà una època de crisi amb l'església i els seus antics benefactors però finalment reconduí la situació. El seu enterrament agrupà a més de tres-centes mil persones, sent el primer gran enterrament multitudinari de l'estat. Verdaguer és el personatge amb més carrers al seu nom a Catalunya. A part de les seves grans obres, va musicar sardanes, va escriure pregàries devotes (que trobem en les estampes de comunions o defuncions), va escriure cançons infantils i populars (com El noi de la mare) i fins i tot hi ha un astre que porta el seu nom.
És l‘últim poema escrit per Verdaguer l’any 1896. No se sap per quins motius mai es va publicar. El poema va restar sense editar entre els papers de Verdaguer i va ser descobert el 1995 i publicat uns anys més tard. El poema relata en clau autobiogràfica tornada d'un trobador a la seva llar. Un cop allà el trobador evoca els moments de glòria passats amb la pomerola (que representa la Renaixença) i constata l'actual estat de l'arbre: només en resten uns quants tions. El poema acaba amb una visió lúcida d'esperança: de la pomerola en sortirà un símbol per la posteritat i els versos del trobador ressonaran a cada nova primavera.
I.Retorn del trobador
Vell i cansat d’anar pel món un dia (estrofa 1)
lo pobre trobador torna a sa llar,
que és en lo cor d’una gentil masia
que el Ter mira a ses vores blanquejar.
Més blanqueja sa llarga cabellera (estrofa 2)
que al sortir d’eixos marges era d’or.
Que anys han passat! Lo riu ni la ribera
ja no coneixen a son vell cantor.
Ni la plana el coneix; en primavera (estrofa 6)
n’isqué i retorna en hivern cru i gelat;
ni el coneix aquell cel blavós com era
i ara està com son cor ennuvolat.
-Eix arbre ja no hi és, una tempesta (estrofa 22)
l’aterrà amb un colp d’ala aquest estiu;
eixos quatre tions és lo que en resta;
acostau-vos-hi bé, fan bon caliu-.
Lo noble trobador de sa memòria (estrofa 28)
va escartejant lo més bonic dels fulls,
i eix pas los conta de sa llarga història
plorant encara i eixugant-se els ulls:
II.Evocació de la infantesa
-Qui em prova de pujar-me’n on somio? (estrofa 36)
Com rapinyell m’hi enfilo arrapadís
i amunt de branca en branca
per escalons de flor vermella i blanca
sembla talment que pujo al paradís.
M’assec en una branca de la cima
i per lo món que estima
joiós estén ses ales lo meu cor.-
Estrenyent en son pit l’arpa daurada, (estrofa 37)
lo pobre trobador
repeteix aqueix càntic de l’albada,
amb plorosa veu de la vesprada
de sa darrera sepulcral tardor.
III.Cant de Primavera
I jo des de son tron de flors i d’harmonia (estrofa 52)
vers mi sento acostar-se com astre matinal,
dels àngels missatgera, la santa poesia,
de sa escalfor sagrada deixant-me embriagat.
Dins eixa toia immensa les muses m’empresonen, (estrofa 53)
de ma presó les reixes són brots d’englantiner;
les roses m’emmanillen les roses m’engrillonen
i em lliguen a garlandes jonquilles i clavells.
IV. El pomeró florit
Del somni al despertar (estrofa 62)
que ma ànima adormia,
sento cruixir lo tronc
que em feia de cadira.
M’agafo al gerd brancam
arreu, arreu se’m vincla,
arreu arreu se romp
en bella trencadissa.
I caic branques avall
rodant des de la cima
de la sardana al mig,
mes ai! com sense vida,
quan més suau que mai
la refilada espigna:
lo Pomeró florit
la roseta esbandida.
V. Fi de l’idil·li
(...)-És mort, és mort! -exclamen a bell crit (estrofa 64)
i ais i xisclets per lo quintà ressonen.
(...) i al veure’m sobre l’herba esmorteït
com maduixer que el temporal esbrota,
del fons del cor llançant un trist gemec
cau damunt meu, m’abraça i apetona.
(...) Amb herbes d’eixos camps ella em guareix
i amb la perfecta amor que és la més dolça,
i d’aquella herba en lo desert del món
com al cor d’una mare no se’n troba-.
VI. Adéu del trobador
-Adéu, li diu, florida pomerola, (estrofa 66)
arbre on nià mon càntic més hermós;
ton front altiu no el doblegares sola,
destralejats a terra som tots dos.
Mes a l’arbre que avui lo front abaixa, (estrofa 70)
oh estadants de ma llar, no el cremeu tot:
si no n’hi ha prou per fer-me’n una caixa,
feu-ne una creu per coronar mon clot.
Pengeu lo meu llaüt d’eixa creu santa (estrofa 71)
i oint-lo als aires del matí sonar,
direu: -deu ser lo trobador que canta
l’eterna primavera al començar-.
(Fragments de "La pomerola". Verdaguer, 1895)
Vora la mar no és sinó la confrontació del poeta amb la glòria i l'activitat literàries. Verdaguer, igual que la majoria d'escriptors, s'hi enfrontà diverses vegades. De fet, la glòria literària fou un dels factors determinants de la seva vocació d'escriptor, d'ençà que els premis als Jocs Florals de 1865 i 1866 li'n proporcionaren el primer tast i potser els primers escrúpols.
Vora la mar compost el 1883, nel mezzo del camin de la seva carrera d'escriptor, representa un balanç i, com a tal, una acumulació de totes les forces contraposades que l'habitaven.
Vora la mar
Al cim d'un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
me'n pujo a meditar.
Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m'aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells en eixes ribes
que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d'or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons;
vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig;
idees que m'acurcen l'existència
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que se'n du amb l'essència
l'emmusteïda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
dieu-me, què voldran?
Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m'ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l'arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?
Caldetes, 10 de gener 18
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/06/07/mort-lenterrament-verdaguer/336716.html