Fragment de l’Espill, de Jaume Roig

Al mig jorn era

passat Bunyol,

he, post lo sol,

ffuy en Requena.

Per bona strena,

trobí gran festa,

prou desonesta,

no coneguda,

mas avenguda:

huna sposada

ja desflorada

ans de casar,

lo jorn d’arrar

aparellada,

ben emperlada,

sabé fingir

mostrant tenir

al cos diable

espaventable.

Torçent la cara,

pres una vara,

mou tots de bregua

—la gent s’aplegua

maravellats—,

los peus lliguats,

les mans també

—la gent ne ve

devés la sgleya—,

allí si·n feya

de ficçions

he varions

ab l’esposat!

Lo bon curat

vol-la senyar,

desús posar

aygua beneyta;

surt la maleyta

ffingint pintures

de diablures,

diu que no y creu;

ffent-li la creu,

ell la conjura;

ella perjura,

de Déu renegua;

ell sí carregua

ab tot son seny,

pus fort la streny,

diu: «Hixca tost

per lloch dispost,

no fent gens mal!»

A la final,

la ressabida,

mudant veu, crida:

«No·n vull exir

sens ben obrir

o esquinçar,

ben examplar

aquell forat

qual té guardat

més en son cos.»

Crida l’espòs

ab alta veu:

«Al plaer seu,

per hon se vulla,

puys tost s’aculla,

rompa y squexe,

pus no la vexe!

Més no·l forçeu

ni·l conjureu.

Preguau-lo ixcha!

Sols ella vixcha,

no cur de pus!»

Dient: «Jhesús!»,

ffingint-se storta,

mostrà’s mig morta;

com esmortida

e sbalaÿda,

clamà’s del lloch:

«Baix», —dix—, «gran foch,

cert, m’à lexat

tot escorchat.

Par foch salvatge!»

Such de plantatge

crech la’n guarí.

Axí cobrí

son falliment,

tothom content,

lo nóvio més.