Bloc 2: Fonètica i Diactologia

@motspregons

Els dialectes del català

La llengua catalana es parla a set territoris diferents repartits en quatre estats, pel que té realitats sociolingüístiques molt diferents. El domini lingüístic català (conegut com a "Països Catalans") va quedar totalment conformat al segle XIV. El català es parla a:

Estat espanyol: Catalunya, País Valencià. Illes Balears, Franja de Ponent i El Carxe, Múrcia.

Andorra: l’únic estat on és la llengua oficial.
Catalunya del Nord (França).
L’Alguer (Itàlia).

Mapa dels Països Catalans (Viquipèdia)

Còpia de TEMA 7: Extensió de la llengua catalana. Projecció de la cultura catalana al món. Caracterització dels dialectes del català oriental i del català occidental

Fitxa de teoria dels dialectes

Continguts d'aquesta pàgina

Els dialectes del català

Preguntes prèvies:

Bloc oriental i bloc occidental

Classificació dels parlars des del punt de vista històric

Parlars del bloc oriental

El rossellonès o català septentrional

El català central

El balear

L’alguerès

Parlars del bloc occidental

El català nord-occidental

El valencià

L'estat actual del català

Altres vídeos sobre el català

Preguntes prèvies:

Què és un dialecte? I una llengua?
Quants anys té el català com a llengua? De quina llengua prové?
A quants estats es parla el català?
Quins són els dialectes del català?
On està l'Alguer?

Bloc oriental i bloc occidental

Els parlars del català es poden dividir en dos grans blocs: l’oriental i l’occidental, i en cadascun d’aquests blocs hi trobem diferents varietats dialectals. L’any 1861, Milà i Fontanals va proposar aquesta divisió basant-se en la neutralització de les vocals àtones dels diferents blocs. Entre els dos blocs no hi ha una frontera clara, sinó que hi ha diverses zones de transició (com el xipella o el tortosí) que comparteixen diversos trets dialectals amb els dos blocs.

Les característiques principals que diferencien els dos blocs, de manera genèrica, són:

Català oriental

Neutralització de les a/e àtones en vocal neutra. Neutralització de les o/u àtones en “u”.
Català central “e” oberta i en balear vocal neutra tònica (tot i que en alguerès només “e” tancada.)
Ieisme generalitzat.
Plurals antics perden la nasal: homes.
Desinències 1a p. sing. present IND.
- -u, central
- -i rossellonès
- -∅ balear / alguerès
Pronoms reforçats:
- em, et, es, ens, us
Incoatius en “-eix”
Lèxic específic: mirall, nen (nin), ocell, petó, vermell, llimona...

Català occidental

Distinció de les a/e àtones i les o/u àtones.

Totes les “e” són tancades.

No és ieista.
Plurals antics conserven la nasal: hòmens.
Desinències 1a p. sing. present IND.
- -e, valencià
- -o nord-occidental

Pronoms plens:
- me, te, se, nos, vos
Incoatius en “-ix” / “-ixca”
Lèxic específic: espill, xic, moixó, bes, roig, llimó

Imatge dels blocs oriental i occidental

Classificació dels parlars des del punt de vista històric

Des del punt de vista històric, els dialectes es poden classificar en constitutius o consecutius:

Dialectes constitutius: són el resultat de l’evolució del llatí i hi són des del naixement de la llengua. Són els parlars de l’antiga zona de la Catalunya Vella: el rossellonès, el central i el nord-occidental.
Dialectes consecutius: són el resultat d’haver exportat la llengua catalana a altres territoris a través de la repoblació i l’expansió catalana de l’edat mitjana. Són els parlars de la Catalunya Nova i els indrets conquerits i repoblats per catalans: balear, valencià i l’alguerès.

Comtats de la Catalunya Vella

Mapa del domini lingüístic català

Parlars del bloc oriental

El rossellonès o català septentrional

S’estén per les comarques nord-catalanes del Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya i Capcir, que formaven l’antic bisbat d’Elna. La seva frontera nord és amb l’occità. Al sud hi ha una franja de transició entre la Cerdanya i Cadaqués, que anomenarem català septentrional de transició.

Vocalisme:

El català septentrional (rossellonès) presenta cinc sons vocàlics tònics, ja que la [o] es pronuncia [u] i les “es” es pronuncien com una “e” mitjana. És el paradigma tònic més reduït.
Té tres fonemes àtons.

Consonantisme:

Els dos fonemes ròtics es pronuncien igual, com la erra uvular [ʀ] típica del francès.
Reforçament sistemàtic de la erra final amb una dental [kart]: car.
Eliminació de la “d” epentètica en els grups N`R i L’R: tenre, resolre.
No és ieista.

Subdialectes:

El capcinès: parlar molt occitanitzat parlat al Capcir.

Tant com me quedarà (Jordi Barré) - Cançó en català rossellonès

Imatge del Castellet de Perpinyà (Catalunya nord - estat francès)

El català central

Es parla a la zona central de Catalunya, corresponent al sud-est de la Catalunya Vella. Inclou les comarques barcelonines i algunes comarques gironines i tarragonines.

Vocalisme:

Presenta set fonemes tònics i tres àtons.

Consonantisme:

Ieisme històric: pronúncia de la /ʎ/ com una [j]
Simplificació dels grups consonàntics finals: no es pronuncia l’última consonant: camp, cant, temps.
Emmudiment de la erra final, excepte en alguns mots, com els monosíl·labs.

Subdialectes:

Català septentrional de transició: parlat a la Garrotxa, l’Empordà, el Ripollès i la Cerdanya. Té característiques del rossellonès.
Gironí: parlat a les proximitats de Girona. No distingeixen o oberta de tancada i fan una o mitjana.
Parlar “salat”: comprèn el territori de Blanes a Begur i la població de Cadaqués. Es caracteritza per l’ús de l’article salat, tot i que actualment és un tret en regressió.
Barceloní: ocupa la ciutat de Barcelona i la seva rodalia. Es caracteritza per l’obertura de la vocal neutra i la pronúncia de l’africada sorda t͡ʃ en comptes de la fricativa sorda. Té molts castellanismes i antigament l’argot caló.
Tarragoní: és un parlar de transició. Conserva la b/v, africa la ʒ i la ʃ. Manté la -n dels plurals antics.
Parlar xipella: parlar de transició. Articula una -i final en lloc d’un -e. És un tret en regressió.

Boig per tu (Sau) - Cançó en català central

Imatge de la Sagrada Família (Barcelona)

El balear

Es parla a les Illes Balears (Mallorca i Menorca) i a les pitiüses (Eivissa i Formentera). És un dels dialectes més diferenciats a causa del seu aïllament.

Vocalisme:

El balear presenta vuit sons vocàlics tònics, ja que té la vocal neutra tònica.
El mallorquí té quatre sons àtons, ja que incorpora la “o” tancada. Menorca i Eivissa tenen tres sons àtons.

Consonantisme:

Inclou la fricativa labiodental sonora [v].
És un parlar ieista, tot i que la iod es perd en alguns contextos.
Manteniment dels grups consonàntics finals.
Emmudiment de la erra final fins i tot en els monosíl·labs.

Subdialectes:

Mallorquí: té el so de la neutra tònica a quasi tota l’illa. Neutralitza la /o/ àtona en els mots amb “u” o “i” tòniques.
Menorquí: ha rebut més influència del català oriental i també té anglicismes com bord (safata). A la meitat occidental de l’illa fan la neutra tònica.
Eivissenc: es parla a Eivissa i Formentera. Mantenen la -n etimològica de plurals antics i tenen lèxic compartit amb els parlars occidentals.

Alegria (Antònia Font) - Cançó en mallorquí

Imatge de Palma (Illa de Mallorca)

L’alguerès

Es parla a la ciutat de L’Alguer, a la costa nord-occidental de l’illa de Sardenya (Itàlia). Té la pressió del sard i l’italià. La insularitat i la distància el fan un parlar arcaic.

Vocalisme:

Té set fonemes tònics.
Té tres fonemes àtons, en lloc de la vocal neutra presenta una [a].

Consonantisme:

Igual que el balear, inclou la fricativa labiodental sonora [v].
El grup -dr- es pronuncia com una ròtica vibrant: vire: vidre
Manteniment dels grups consonàntics finals.
Nombroses assimilacions en els contactes consonàntics.

Si vos agrada el peix (Lutzoni) - Cançó en alguerès

Imatge de l'Alguer (Illa de Sardenya, estat italià)

Parlars del bloc occidental

El català nord-occidental

Es parla a Andorra, l’oest de Catalunya (Pallars, Ribagorça, Lleida…) fins al sud (Terres de l’Ebre). Inclou la “Franja de Ponent”.

Vocalisme:

Té set fonemes tònics, però no realitza la e oberta.
Els parlars occidentals tenen cinc sons àtons, ja que les parelles “e” i “o” esdevenen semitancades.
En el lleidatà i zones del tortosí, el fonema /a/ es realitza /e/ a final de mot.

Consonantisme:

Té el mateix inventari de consonants que el català central.
Erra muda final.
Pèrdua de l’oclusiva final en els grups de líquida més oclusiva.

Subdialectes:

Pallarès: parlar conservador. Les terminacions verbals en -ejar, es fan -ayá. El grup -nn- no ha palatitzat (bana i no banya).
Ribagorçà: palatització dels grups consonàntics cl-, gl-, fl-, pl-, i bl- (cllau -clau). Ensordiment de les africades i de la essa sonora. Té paral·lelismes amb l’aragonès i el gascó.
Tortosí: dialecte de transició amb el valencià. Usa l’article lo, los.

Som de l'oest (Lo Pardal Rocker) - Cançó en català nord-occidental

Imatge de la Paeria (Lleida)

El valencià

Es parla a la zona catalanoparlant del País Valencià. La resta del territori fou repoblat per aragonesos. Tot i les reticències dels valencians a admetre el nom “català”, o fins i tot la unitat de la llengua, des d’un punt de vista lingüístic, el valencià és una varietat més de la llengua catalana.

Vocalisme:

Té set fonemes tònics, però no realitza la e oberta.
Els parlars occidentals tenen cinc sons àtons, ja que les parelles “e” i “o” esdevenen semitancades.

Consonantisme:

Ha patit una reducció de fonemes consonàntics: la fricativa prepalatal sonora /ʒ/ es realitza sorda i l’africada /t͡s/ esdevé /t͡ʃ/. Les esses són sordes.
En algunes zones, manté la fricativa labiodental sonora /v/.
No fan ieisme.
El fonema /b/ no es realitza aproximant, tret dels grups -bl-.
Manteniment de les oclusives finals.
Trets exclusius del valencià:
- Manteniment sistemàtic de la -r final.
- Pèrdua de la “d” intervocàlica.
- Pèrdua de la /z/ del sufix -esa.

Subdialectes:

Apitxat: propi de la zona de València ciutat. El seu tret més característic és l’ensordiment dels fonemes /z/ i /d͡z/ /ʒ/ i /d͡ʒ/.
Valencià meridional: es parla a les comarques del sud del País Valencià. La /a/ final es pronuncia /ɛ/ o /ɔ/ (olla -ollo). El pronom “açò” es diu “astò”.
Valencià septentrional: es parla a les comarques del nord del País Valencià. És la variant que té més semblances amb el català. Té emmudiment de la ròtica final i betacisme.