Escola Mallorquina

L'Escola mallorquina fou un grup d'illencs que es caracteritzen per una poesia vinculada als clàssics grecs i llatins, com també a la tradició poètica pròpia de la zona.[1] El grup està vinculat amb el Romanticisme, Neoclassicisme, Costumisme, Naturalisme, Modernisme i Noucentisme.[2]

Els escriptors de l'Escola tenen una alternança entre el català i el castellà.

Els autors es diferencien en diverses característiques: conservadors, catòlics, d'ideologia rural i tradicional; regionalistes i nacionalistes mallorquins desvinculats del Principat.

Fins a 1936, el terme l'escola mallorquina té dos sentits:

1. En sentit ampli, aportació global de Mallorca a la literatura en llengua catalana.

2. En sentit estricte, grup de poetes d'una tendència poètica d'unes característiques determinades dintre de la literatura catalana-valenciana-balear.[3]

L'Escola Mallorquina representa una època de poetes que conserven l'idioma, la tradició, i aporten característiques mallorquines a la literatura catalana. Són el pont viu d'unió entre els dos grans mestres insulars i la poesia de post-guerra a les Illes Balears.

DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

Joan Alcover