Embedded Files
Francesc Fontanella (Lo desengany)
Francesc Fontanella (Lo desengany)
Francesc Fontanella i Garraver (Barcelona, 1622 - Perpinyà, 1681) És l'escriptor més ambiciós de la literatura barroca culta catalana. Desplegà una àmplia temàtica poètica en molts gèneres i va ser molt combatiu en la fundació d'un teatre culte i modern en català. La seva obra està molt influïda per la poesia barroca castellana. Era un autor amb prou èxit i circulació dins d'un ambient culte, fet que difereix molt de la difusió d'altres poetes com Vicent Garcia (més popular). Va tenir una implicació política molt destacada en la revolta dels Segadors, essent ambaixador de Catalunya a diversos països.
Lo desengany és una obra de teatre en vers de Francesc Fontanella, escrita entre 1649 i 1651. Es tracta de les núpcies de Venus i Vulcà i el titular desengany del déu Mart. Segons el pròleg, Lo desengany és un nou tipus de drama.
Imatge de Fontanella
Fitxa - Francesc Fontanella (Lo desengany).docxFitxa Francesc Fontanella
TRAMA DE "LO DESENGANY"
TRAMA DE "LO DESENGANY"
Venus i Mart s’estimen apassionadament, però Venus es veu obligada pel seu pare Saturn a casar-se amb Vulcà, encara que ho fa amb recança, enamorada encara de Mart; el casament mateix amb Vulcà i un malentès entre Venus i Mart fa que ambdós es distanciïn i la relació es deteriori progressivament fins que Venus, en un atac de despit, menysprea Mart i accepta, més per venjança que no de grat, de casar-se amb Vulcà; mentre Venus i Vulcà estan casats, la dea reprèn la relació amorosa amb Mart amb qui ara comet adulteri; l’episodi final escenifica el trencament entre Venus i Vulcà.
Descripció de la Venus (Fragments 1 i 2)
Descripció de la Venus (Fragments 1 i 2)
Un dels encerts de Lo desengany és la contraposició de dues descripcions de Venus, la primera de Vulcano, amb connotacions vulgars, i la segona de Marte, en un estil elegant. Contra allò que sol ser habitual en el Barroc, no hi ha de primer la descripció refinada, represa després en clau burlesca, sinó primerament la relació més ordinària, seguida de la més elevada.
Fragment 1
Fragment 1
VULCANO:
Està atent a la pintura
i veuràs que los cabells
caputxos són de baieta
sobre una cara de neu;
de sa columna de marbre
és lo front lo capitell,
tan blanc, que pot ésser blanc
de l’amor més ballester;
naveguen sos ulls hermosos
sens timó, veles ni rems,
negres barques de gaieta
sobre dos estanys de llet;
lo vistós arc de les celles
està de pelfa cobert,
celles que a muntar conviden
al més altaner genet;
la piràmide mocosa
és terme dels pensaments,
i en l’afilat serviria
per llanceta d’un barber;
i les vergonyoses galtes,
dos atzeroles de gel,
dos gessamins de coral,
dos perles són de clavell;
ensenya un clot la barbeta
que mort i vida promet
a qui del niu d’alabastre
fóra lo ditxós ocell;
és fet de cristall lo coll,
tan clar i tan transparent
que se li veu coll avall
com baixa lo vi claret;
la blancura de les mans
sembla de formatge fresc,
mes, lo càndido color
apar de mans de paper;
lo demés de sa hermosura
cobre, Piragmon, un vel,
que sols podré retratar-ho
quan clave allí lo pinzell.
Tinc raó, o no tinc raó
d’estar alegre i content?
A no ser coixo, faria
uns salts com uns escambells!
(Lo desengany, acte i, escena vii, 435-478)
Fragment 2
Fragment 2
MARTE:
Descuidadament airosos,
negres, los cabells gentils
de les desditxes que sento
eren lo prenunci trist.
Llaç de mos colors encesos
sa llibertat reprimí:
feliç llaç, que ho era menos
dels cabells que de mon pit!
Nevat, lo front resistia
a mos encesos desigs,
que ni lo sol de sos ulls
tanta neu pot derritir.
En sa cara s’ajuntaren
en competència feliç
los lliris i los clavells,
la púrpura i lo marfil;
càndida, afilada punta
la competència finí,
punta que a l’arquer alat
és la fletxa més subtil.
Tranquil·litat apacible
mostrava amb descuit lasciu;
les més estimades perles,
entre amorosos robins,
baix los animats corals
eren alabastres vius,
dolcíssima sepultura
de ma esperança infeliç.
(Lo desengany, acte i, escena viii, 697-724)
Marte, de Velázquez (Barroc castellà)
Aparició de Príap (Fragment 3)
Aparició de Príap (Fragment 3)
Príap és el déu romà de la protecció dels camps, que s'associa amb la fertilitat i la sexualitat salvatge. Es representa amb un gran penis.
Fragment 3
Fragment 3
PRÍAPO:
Jo só príapo, lo déu
d'estos horts eterna guarda,
espantador de pardals
i defensa de les plantes.
Als amics i als enemics
nues ensenyo mes armes,
de los ignorants temudes,
de los doctes adorades.
Per a ser més aplaudit
no só déu de prendes altes,
que les hortolanes mies
en més estimen les baixes.
He vingut ab mos ministres
a les bodes d'Acidàlia,
perquè faltant mon favor
foren bodes sens substància.
Oh Vulcano! Oh Venus bella!
Vulla l'esfera sagrada
que un abrasat priapisme
vostres desigs satisfaça!
JUNTS:
I el déu de l'Amor?
I el déu de l'Amor?
PRÍAPO:
Faltant-li mes armes,
és un déu capó.
(Acte segon, Escena IV, vv.1520-1539)
Representació del déu Príap
Els pretendents discuteixen per la Venus (Fragment 4)
Els pretendents discuteixen per la Venus (Fragment 4)
PRÍAPO:
(...) Així doncs, oh Vulcà, Venus,
Que de l’esfera sagrada
Un priapisme abrasat
Sigui l’útil presentalla.
VULCANO:
(...) No em retreguis l’estatura
Perquè estic més inclinat
A agradar com a pigmeu
Que a espantar com a gegant:
No em vaig voler enfilar més,
Després d’haver crescut tant
Que avui hauria pogut
Tocar el cel amb aquest cap (...)
MARTE:
Disculpeu-me, belles dames,
les gelosies i queixes:
que el desengany dels errors
de les queixes sigui la mesura.
VENUS:
Belles dames generoses.
Que la Natura, perfecta,
Amb la seva saviesa
Ha fet alegres i honestes,
Mireu, mireu com castiguen
D’amor les tiranes fletxes:
Una mudança fingida,
Amb mil penes vertaderes.
Situació: els tres pretendents de Venus discuteixen de "mesures" per seduir la deessa davant nimfes.
Page updated
Google Sites
Report abuse