La Renaixença

LA RENAIXENÇA 1833-1892

(ROMANTICISME I REALISME I NATURALISME)

INTRODUCCIÓ A LA RENAIXENÇA

Herbert i Humboldt, creadors de la universitat moderna i grans pensadors del XIX, defensen que la literatura és la millor expressió de l'ànima (individual) i dels pobles (col·lectiva). La literatura es converteix en una de les millors cartes de presentació de les nacions després de l'Antic Règim. Per SER com a poble cal tenir textos i autors importants. Aquests estudiosos defensaven que la llengua manifesta l'esperit dels pobles, i per tant el concepte de nació neix de la unitat en una llengua. Per això el català és l'eix vertebrador de la identitat i la nació catalana.

En aquella època els catalans venien de la idea que el català va ser una llengua brillant a l'edat mitjana però que ara no tenia importància pública. Les desfetes de la Guerra dels Segadors al s.XVII i de la Guerra de Successió al s.XVIII i les contínues prohibicions de les institucions i de la llengua catalanes, com ara el Decret de Nova Planta (1715) o la Real Cédula (1768) van fer que Catalunya a nivell cultural i el català especialment es trobessin en una situació pèssima. La memòria de les derrotes del 1640 i del 1714 eren vives i Catalunya i la seva cultura estaven en ruïnes.

Barcelona i gran part de Catalunya era considerat territori militar ocupat, i per aquest motiu estava prohibit per llei construir-hi. A l'any 1840 i al 1843 s'havia bombardejat Barcelona per evitar que els catalans es revoltessin. Davant d'això el món cultural, polític i social va tirar endavant la Renaixença, una eina per tal d'afirmar que els catalans existim i conservem la nostra dignitat i la nostra memòria i que som capaços de ser competitius en un món global.

La Renaixença funciona com un interruptor que ho canvia tot. La Renaixença representa el reconeixement del català com un element representatiu de la cultura catalana, especialment a partir del 1857.

La Renaixença té un model simbòlic molt marcat: l'arcaisme, el medievalisme i el fet que els poetes siguin "trobadors". Això conviu amb un moment econòmic molt bo per a Catalunya. És el moment que Catalunya pot comerciar amb Amèrica i esdevé la primera zona d'Espanya a industrialitzar-se, mentre a la resta del país la gent viu a l'estil de l'Antic Règim. És tant l'èxit econòmic que la moneda que adopta l'estat (que en aquell moment tenia més de 80 tipus de moneda diferents) és la moneda de Barcelona, "la pesseta", d'aquí que hi hagi tants refranys i dites que relacionen els catalans i la pesseta. En aquest moment de prosperitat econòmica reneixen les aspiracions catalanes, que es concreten en una eina social, política i cultural que serà la Renaixença.

La Renaixença és una gran operació en què es barregen qüestions materials (diners, reclamacions polítiques, la urbanització de Barcelona...) i espirituals (poesia, cultura catalana, identitat...). Aquesta operació ha de servir per projectar la nació catalana dins d'un món global i liberal. L'element medul·lar de la Renaixença és "tornar a la vida", per això el seu símbol és un fènix, que simbolitza que els catalans reneixen.

La Renaixença va tenir tan d'èxit que va confegir en gran mesura el codi simbòlic dels catalans contemporanis: la llengua, els paisatges, la sardana, els símbols, l'himne, la barretina... En l'àmbit literari també serà un èxit en la mesura que incorporarà el català novament com a llengua de prestigi (que segueix sent actualment) i  apareixeran autors tan importants com Verdaguer, Aribau, Milà i Fontanals, Víctor Balaguer o Àngel Guimerà -que serà nominat a un premi Nobel de literatura. Un altre èxit de la Renaixença es troba en l'urbanisme. Després que un català dissenyés els barris de la Madrid moderna (actual barri de Salamanca) es va permetre que a Barcelona s'hi edifiqués, i Barcelona va triplicar la seva extensió amb l'Eixample. Els carrers de l'Eixample són un exemple de la voluntat de voler existir dels catalans, ja que els noms dels seus carrers van ser pensats per recordar els grans referents de la catalanitat, per tal que algú, passejant per Barcelona aprengués la història de la nostra nació.

Els Jocs Florals van constituir la plataforma cultural des d'on es pretenia trobar els grans autors catalans contemporanis, ja que una cultura no pot viure només de les glòries passades i necessita glòries presents. A la Renaixença li faltava una gran obra com la "Mireia" de Mistral. Aquesta obra la trobaran en l'Atlàntida de Verdaguer (1877).

Ja que a la Renaixença els poetes eren "trobadors" es va voler recuperar el certamen literari instituït a Tolosa el 1323 que va gaudir del suport dels monarques del casal de Barcelona. Els nous Jocs es van iniciar el 1859 gràcies a Bofarull i V. Balaguer. Eren un certamen molt contret, amb tres modalitats: pàtria, fides i amor. Cada modalitat tenia com a premi una flor: la flor natural, l'englantina d'or i la viola d'or i argent respectivament. El guanyador de totes les modalitats s'erigia com a Mestre en Gai Saber. Els Jocs Florals van ser veritables focus de creació literària durant dues dècades i van projectar a Catalunya i Europa autors com Verdaguer i Guimerà.

El moviment literari de La Renaixença va acabar quallant en el que coneixem com a catalanisme polític, iniciat amb el Memorial de greuges (1885) i les Bases de Manresa (1892). https://ca.wikipedia.org/wiki/Bases_de_Manresa