FRAGMENT 1 - ORIGINAL - Sobre el català de València

Don Pedro: Sí estan, per cert, y també estan bons per als qui no volen ésser vists; mas yo poch los emplehe per ad aquest fi; ans bé, cada vegada que assí arribe, entre y paseije per la ciutat, que per a mon gust és la més apassible del món, y com és la primera que trobam de la nostra pàtria antigua, par que la mira hom ab millor gana

Fàbio: Com de la vostra pàtria antigua?

Don Pedro: Sí, que los valencians de assí de Cathalunya són eixits, y los linatges que de assí no tenen lo principi no·ls tenim per tan bons, y la llengua, de Cathalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s·és molt trastornada. 

Fàbio: Y, amich, no dieu que fonch conquistada per lo rey en Jaume de Aragó? Y no y entervingueren los aragonesos en la conquista?

Don Pedro: Sí, però les forses y potència principal, tota o quasi, era de Cathalunya y per ço se reservà allí la llengua catalana y no la aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-i també alguns linatjes de Aragó i d’altres parts importants que per a vuy encara se troban allí. 

Fàbio: Altra rahó dóne Per Antoni Beuter per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu que per cert número de donzelles que allà foren portadas de Lleyda per a poblar la ciutat se comensà la llengua cathalana, per ço que les criatures més aprenen de las mares que no dels pares. 

Don Pedro: Ya sé que això escriu Per Antoni, però noté forsa la opinió sua perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València y la llengua cathalana se restà y estengué per tot lo regne, com per avuy se parla des de Oriola fins a Trayguera. Y així no pot quadrar lo que ell diu, sinó és verdaderament lo que yo dich, que és cosa certa que en aquell temps no sols lo rey, mas tots los escrits del rey parlaven cathalà, y així pogué restar la llengua catalana y no la aragonesa. 

Fragment original del capítol I de Los Col·loquis de C. Despuig

FRAGMENT 3 - ORIGINAL - Desmentir el refrany que els catalans som garrepes i l'absolutisme castellà

Lívio: Les tantes bandositats que en Cattalunya tostemps y sol haver los fa de tal condició, y a les vegades també triünfen per forsa.

Don Pedro: També m’o crech. Digau-me, senyor, de aont ha pres fonament o principi aquell proverbi o refran que per denotar misèria se sol dir «par que sia taula de Barcelona»?, que en certa manera par que·s digua en perjudisi de tota Cattalunya.

Lívio: Senyor, de aqueix refran o proverbi abús ne han fet los maliciosos, que, en la real veritat, no s’és introduït per denotar misèria, sinó per denotar molta abundànsia; mas perquè los de Barcelona són tinguts en opinió de gent que té gran compte ab la moderació y estalvi –lo que, ab tota veritat parlant, yo no puch dir-ho així, ans bé he trobat per a mi tot lo contrari en ells–, se és vengut a crèurer que lo refran fonch introduït per a denotar misèria.

Don Pedro: Sapiam, dons, com és això que denote abundància y entengam, per mercè, aqueix qüento.

Lívio: A la veritat, si de rael se prenia, seria molt llarga, mas per ad aquest propòsit sols diré que aquesta «taula de Barcelona» se diu perquè en Ramon Berenguer, compte de Barcelona, tercer de aquest nom, per solemnisar la entrada de Metildis, muller de l’emperador Enrico, segon de aquest nom, que a Barcelona venia per a vesitar-lo com per un agraïment de la tan bona obra que li avia feta de141 deslliurar-la del fals crim de adulteri de què era estada acusada, manà posar taules des de lo castell de Moncada fins a Barcelona, que seria espay de dos llegües, y manà-les totes fornir de totes viandes y de tant preciosos vins com a la taula ahont menjave la mateixa emperatrís. Y de aquesta tan gran abundànsia y estranyíssima liberalitat ha pres fonament lo refran.

Don Pedro: Bé m’agrada; això serà, sens falta. Mas què de refrans y quan sentensiosos se troben y·s parlen en Cattalunya! Cosa estranya és y políticament se pot víurer ab ells com ab los consells de Aristòtil y de Tuli. No lo y cal llevar que, sert, ella és una gentil nació, la cathalana, valerosa y molt sàvia, si bé que per a vuy també se està arrimada com ho estan la aragonesa y valenciana, que estos castellans s’o beuen tot.

Lívio: Senyor, no me’n maravell, que són molts y més poderosos que nosaltres, y per ço poden seguir millor lo rey, y lo present és tostemps tingut per més just que lo absent, com ho diu lo Marquès de Sentillana en sos Proverbis; y també qu·és cosa natural y cada dia vista donar volta lo món, y lo dominar discórrer per les nacions sens refermar-se ni parar en una, que, com diu Salamó en lo Ecclesiàstich, al darrer capítol: «Nihil stabile sub sole», y lo poeta còmich: «Omnium rerum uicissitudo est». Que sia així, la esperiència nos ho mostra en totes coses, especialment en assò: que vuy vem lo llustre, la fama, la glòria, lo mando en uns y demà lo vem en altres; y assò és també en les coses majors, indiferentment com en les menors, que no y à res ferm. (...) Y per ço, si ara veyem manar los castellans, demà veurem que seran manats, com en altre temps ho foren, y aprofitar-los ha poch la llàbia que tenen.

Fàbio: Sí, que grans paraulistes són y per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes.

Don Pedro: Què són les coses mudes?

Fàbio: Són cavalls, mules, bous, moltons... que, a la veritat, estes averies aventage porten a les nostres.

Don Pedro: Grasiosament ho dieu, per vida mia!

Lívio: Tras això tenen altra cosa pitjor, y és que volen ser tan absoluts y tenen les coses pròpries en tant y les estranyes en tan poch, que par que són ells venguts a soles del cel y que lo resto dels hòmens és lo que és eixit de la terra.

Fragment original del capítol II de Los Col·loquis de C. Despuig

Pere Cerdà, doctor en ambdós drets, a Cristòfol Despuig, per tal que publiqui els seus Col·loquis

Poema dins del pròleg de los Col·loquis de la Insigne ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig

[text original en llatí, traduït per Maria Paredes]

A tu la plebs, el ciutadà, el cavaller, la nostra república et prega

que la treguis a la llum; també t’ho exigeix l’obra.

No et retardis, fes-ho, posa-hi remei generosament. Despuig,

ja els gals lloen el teu nom,

i la feliç Catalunya celebra la teva fama,

 vinga, vés, tot Aragó emet pietoses demandes,

t’ho suplica i reclama amb desig humil la benigna València.

L’esponja humida ja ha rentat suficientment el teu llibre, tan brillant.

Beneficià a l’antiga Roma la vacil·lació de Fabi:

així serà útil aquesta demora als hispans.

Qui desitja conèixer els orígens del poble d’Hespèria*

que restí ací: el mostres, Despuig, amb art preclara.

Aquest tortosí dona a conèixer els nostres, amb un ordre admirable,

antigues històries que estaven oblidades, ho dic.

Ha mostrat que les amples aigües dels fets del passat flueixen

ha desenredat amb el seu llenguatge pur les gestes amagades dels antics,

els greus obstacles i les poderoses armes dels cabdills,

però, més digna del teu consell i de la teva ment elevada,

Tortosa preval, essent-ne tu el protector, i t’honora.

Quan parles, quan glosses les gestes dels homes i dels reis,

flueix el riu castali* dels teus llavis suaus.

Tortosa, terra dels teus pares, et donarà les gràcies per una tasca tan feixuga,

i t’atorgarà premis dignes de tu.

Tu els restitueixes, a la manera del gran Camil!

Així doncs que visquis, patró, tants dies com Nèstor.*

·         *Hespèria: nom amb què els grecs anomenaven els països que eren a l’occident.

·         *castali: la font Castàlia, a Delfos, era la generadora de la inspiració.

·         *Nèstor: el més vell dels cabdills grecs de la guerra de Troia, era conegut per la seva longevitat.