Haidé (Maragall)

Ella digué son nom: llavors la vella,

que li era a la vora, va dir:—Per quin sant és?—

I respongué l'amiga amb els ulls riallers:

—Això rai, tant se val, la santa és ella.—

I

Ella és la santa d'ella perquè és bella,

i Déu li ha fet la gràcia de llençar llum entorn;

ella és el sol del seu propi jorn

i de sa nit l'estrella.

I té la gracia al cos tan abundant,

que en ella neix i mor tot el que fa:

ella és el cant, si canta,

ella és la dansa si li plau dansar.

I com que del dansar n'és tan amiga,

el meu seny la veu sempre que graciosament 

ondula el seu bell cos sense fatiga

com creat en l'encís del moviment.

Els meus ulls van seguint-la mentre dansa

obedients al pas del seu cos bell;

i si reposa, tot em meravello

com si es trenqués la llei de sa criança.

Mes llavors, en la llum del seu mirar

i de ses galtes fortament rosades,

i en l'onada del pit a l'alenar

i el repòs de ses formes tan amades,

retrobo el ritme que creguí perdut

i mon esperit per sempre s'hi reposa

com en una absoluta beatitud.

II

Ella de sa hermosura és generosa

i me'n feu tot el do que jo en volia.

M'ha donat sa paraula graciosa

alenant d'aprop, que m'invadia.

I les mirades dintre les mirades,

el pit tot somogut, la galta ardent,

parlàvem am les boques inflamades

de qualsevol cosa indiferent.

La paraula sols era la música

del gran voler que el pit ens agitava:

jo resseguint sa cara, tan bonica! 

ella en mos ulls veient com m'inundava.

I talment la inundà l'ànima meva

de sa bellesa la potent onada,

que a l'alçar-me ebri de vora seva

i trobar-me privat de sa presència,

ja no trobí en son lloc ma consciència,

enduta per la forta rierada.

III (Represa d'Haidé)

L'amic me deia:—En aquesta hora dolça—

(era un diumenge al caure de la tarda)—

és quan se'm torna més potent i viva

la memòria que servo d'aquella altra.

Torna a invadir-me aquell amor d'un dia,

com si tingués davant la que el causava;

la torno a veure amb aquell gest tant propi,

la boca, els ulls movent-se-li en la cara,

i aquell mateix vestit que duia a sobre,

i el lligat dels cabells, i tot lo altre.

Torno a sentir sa veu i el que em deia,

tornen a mi els seus mots i l'alenada,

i torno a defallir com defallia

sota l'encís de sa presencia ràpida.

Per què, per què me fou tant tost represa

un cop m'havia ja sigut donada

i jo poguí conèixer-la per meva 

com cap me fou ni m'ho serà cap altra?

«—Quantes,—diràs—al món, que mai has vist,

perdudes per ton cor sense recança!»

Però aquesta l'he tinguda dintre els ulls

i una eterna enyorança m'hi ha deixada.

Quan veig una aigua que reflecteix el cel

tant clarament, i la verdor dels marges,

penso en son rostre, on tot el món hi és

tan transparent que se'n pot veure l'ànima.

Tiro una pedra a l'aigua davant meu,

que tota es torba i tremolant s'eixampla:

així son rostre, al caure-hi mon esguard,

en un esglai de goig se dilatava.

Si miro un arbre, commogut pel vent,

parpellejant en la blavor dels aires,

penso en sos ulls, parpellejant així

quan volia i dolia ans de parlar-me.

Ara soc com la dida d'un infant

que tot just li han tret, i en té enyorança,

i diu si no li deixarien beure

ben d'amagat, que no dirà paraula.

Juga l'infant amb la finestra oberta,

corre d'ací i d'allà dintre la cambra,

fent a tots la mateixa rialleta

que tant solia fer a la qui el criava;

i allà a la reixa hi ha una cara trèmula

que contra els ferros plora i riu i calla

tot menjant-se am la vista a la criatura, 

d'aquell antic amor tant descuidada!

Així mon esperit està a tot hora

contemplant en l'absència la manyaga

que em té tant lluny del pensament i es gira

a tothom amb aquella bona cara.

Jo la veig que s'aixeca i que s'inclina,

i que va i ve de l'un indret a l'altre,

i es posa al llit, i dorm, i es desensonya,

i està sempre de mi tant oblidada!

Mes mon sentit està en continua vetlla

d'aquell record que dintre meu restava,

i aquelles gràcies, en son rostre juntes,

cerco disperses per tants rostres d'altres! 

IV

—Ja no em plau ni el dansar ni l'alegria

perquè qui m'ha de veure ja no em veu.

¿On són aquells ullets que em perseguien

i no em deixaven tot el dia arreu,

que jo em sentia tan acompanyada

com si ja no visqués sola per mi,

com si la meva vida fos doblada

i tot lo meu tingués un segon fi?

I per això jo em polia i m'esmerçava

i sabia del cert que no era en va,

que tot mon resplendor s'aprofitava 

perquè hi havia algú que em contemplava

tenint-me com un sant en un altar.

¿Més ara, què en trauré d'ésser bonica

si he perdut mon mirall de bonicor?

Més d'un esguard en mon esguard se fica,

però amb altra ardència, que amb aquella no.

Aquella era una ardència de puresa

que feia una gran llum sense cremor.

Ara conec com he sigut aimada

per lo que enyoro els ulls de l'aimador.—

V

 Com una flor, sempre més

 el teu amor en ma vida

 hi ha deixat una fragància

 que ja no em serà esvanida.

 Com una flor, sempre més

 el teu amor en ma vida.

 Ves qui t'ho havia de dir,

 cara fresca i colorada,

 per un breu instant d'amor

 tota ma vida enflairada.

 Ves qui t'ho havia de dir,

 cara fresca i colorada. 

 Jo porto el teu pensament

 com al front una corona

 que m'ombreja bellament:

 ningú sap l'encantament

 però tot el món se n'adona.

 Jo porto el teu pensament

 com al front una corona.

 Hauré de fer un gran sospir

 per emportar-me'n les aures

 d'aquest cel a dintre el pit.

 Ai, sol! que els cabells li daures.

 Hauré de fer un gran sospir.

 I ara adéu... El somni meu

 mai més tornarà a florir.

 Ara adeu... però no adeu,

 el millor teu resta en mi.

 Ara adeu... però no adeu.

VI

 Quan me desvetllo a la nit

 a tu va el meu pensament,

oh! criatura innocent

 que em tens en tant gran oblit.

 L'estelada de la nit

 va rodant pel firmament:

 a tu va el meu pensament

 en el silenci infinit.

 Sia el teu son beneït

 i el teu oblit igualment,

 i sia el meu pensament

 llàntia ardent sola en la nit. 

(Adaptat al català actual per Josep Mas)